Adéu, Espanya!

Aprofito l'oportunitat de poder escriure aquest article per reflexionar en veu alta sobre els dubtes que, personalment, em genera l'onada de nacionalisme i independentisme que està sacsejant Catalunya. La meva posició segurament no és senzilla d'exposar, ja que sempre m'he sentit molt allunyat –encara avui– de les ideologies nacionalistes i, tanmateix, em sento cada cop més predisposat a donar el meu suport a un eventual procés independentista. Paradoxal, no?

En primer lloc, de manera simplificada, explicaria el meu rebuig al nacionalisme invocant dues parts del meu cos: el cor i el cervell. De manera instintiva i, si es vol, poc reflexiva, el meu cor associa el nacionalisme català a l'ús que n'ha fet CiU durant les darreres dècades. Aquest partit, gairebé hegemònic a Catalunya, ha acaparat la bandera i ha monopolitzat els símbols nacionals. I ho ha fet, des de la meva percepció, de manera excloent i manipuladora. Excloent perquè ha propiciat que la majoria d'aquells que –amb raó o sense, ara això no és rellevant– ens sentim allunyats ideològicament de CiU, tinguéssim moltes dificultats per defensar la nostra catalanitat. Ens hem convertit, massa sovint, en catalans sospitosos. I manipuladora perquè després de guanyar eleccions amb tota la parafernàlia patriòtica, la seva acció de govern s'ha concentrat a aplicar polítiques conservadores i liberals. Els valors nacionalistes han impregnat els discursos, mentre que els interessos de classe han definit les accions.

Però també intel·lectualment em sento allunyat del nacionalisme. Tinc certs coneixements sobre la història de les idees polítiques i desconfio d'una ideologia que sovint ha servit de crossa a moviments totalitaris. El nacionalisme usa un llenguatge que, a mi personalment, em recorda massa el camp de batalla: ells i nosaltres, fora i dins, català o espanyol. Un llenguatge que, en tot cas, ha actuat com un dels vincles més resistents per unir les persones en comunitats polítiques diferenciades i, no ho oblidem, separades. Uns vincles tan forts com els familiars, ja que les nacions, en tant que pàtries, evoquen l'amor i l'obediència que se suposa que les criatures deuen als seus pares. El nacionalisme, en definitiva, és una ideologia destinada a elaborar adhesions i suports incondicionals. Pel nacionalisme, els individus existim en tant que part d'una nació o, usant una altra formulació: la nació és real, l'individu no. A mi, tot això, què voleu que us digui?, em fa més por que goig.

En segon lloc, però, malgrat la meva poca predisposició al nacionalisme, em considero cada dia més proper a les tesis independentistes. No puc explicar-m'ho amb gaire claredat, ni tan sols a mi mateix, però diria que, tot i no sentir-me nacionalista, sóc un català que observa l'evidència del fracàs del projecte anomenat Espanya. Un fracàs que Joan Maragall anunciava ja fa un segle amb paraules magistrals:

“¿On ets, Espanya –No et veig enlloc.

¿No sents la meva veu atronadora?

¿No entens aquesta llengua –que et parla

entre perills?

¿Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!”

Com al poeta, no em preocupa la inviabilitat econòmica del projecte espanyol sinó les dificultats per a compartir un espai de convivència on una de las parts –l'espanyola (aquí em posiciono)– no manté uns mínims de comprensió i respecte cap a l'altra. Sóc partidari de la solidaritat territorial i em conformaria amb un sistema fiscal equilibrat, però considero intolerables els atacs a la llengua, a la cultura, als símbols, a les maneres de ser i a la identitat dels catalans. Insisteixo, no sóc nacionalista, gens ni mica; però si em pressionen a escollir entre Catalunya i Espanya, no en tinc cap dubte... Adéu, Espanya!