Catalunya es crema

L'incendi d'Horta de Sant Joan, ara fa dos anys, i el de l'Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d'algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S'han alçat, com sempre, veus a favor d'una gestió integral, veus a favor d'una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d'apagar a l'hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d'una silvicultura activa. Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d'alarma s'han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s'han produït, sinó que posa l'èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l'exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d'hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l'anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l'autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d'una banda, i Biure, Darnius, Boadella, Pont de Molins, Llers i Albanyà de l'altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l'est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l'alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d'una forma letal i que empetitien l'esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l'empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S'han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S'ha de saber el que es planta i per què es planta. S'ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S'ha d'afirmar que cada camp que s'abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S'ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s'ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments d'altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d'obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles amb les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d'enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s'acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l'embassament de les aigües que desborden. El foc i l'aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim. Anem sobrats de boscos i d'arbres, anem mancats d'aigua, de silvicultura organitzada, d'explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l'experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l'afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d'aquests riscos tindrem el compromís ferm d'alterar aquesta actitud d'exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d'abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l'orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol no n'hi ha prou.

Potser ha arribat l'hora d'associar les polítiques de prevenció i extinció d'incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d'aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense gaires més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi. A sangs calentes sorgeixen tota mena d'iniciatives, algunes plausibles i d'altres simples ocurrències. A l'hora de la veritat només la planificació d'una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l'abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s'intueixen llunyans pel desordre imperant.