Les finances de la Generalitat
Són ja quasi dos anys d'orientació econòmica del govern. Tot reconeixent sempre els esforços per quadrar els números pressupostaris, en condicions adverses (com el tripartit el 1908-09), no sorprendrà el lector la meva posició crítica ja mantinguda en articles anteriors. Les meves objeccions són d'arrel, de criteris bàsics, des dels meus –i perdonin– 45 cursos de política econòmica a tres universitats. Sintetitzo les meves reserves i suggeriments:
1- No s'hauria de deixar mai, dins les negociacions amb Madrid, el desmesurat i injust dèficit fiscal com a teló de fons necessari, “espoli” endèmic i únic en la comparativa internacional i dins Espanya. Madrid necessita un compte depurat de les recaptacions a les seus i fins i tot d'impostos especials com ara carburants i dels seus 720.000 funcionaris, amb duplicacions paleses.
2- Potser –hom ho creu– desmarcar-se de la recepta europea/merkeliana de l'austeritat pública a costa de tot que aplicada ja els darrers cinc anys està fracassada, ja que la Unió Europea (com a mínim set països entre els quals Catalunya i Espanya) torna a la recessió 2012-2013. Ara bé, si aquesta és la doctrina, la solució única abraçada pel govern, la cosa es complica.
3- Per favor, no tanta fixació amb els resultats financers del tripartit, sotmesos a 1 i 2 i a una davallada del producte català del 5% el 2009. Encara estic esperant una llista de les seves nombroses inversions en equipaments –alguns encara ara “inaugurats” per CiU–; el conseller Castells va mantenir el que va poder el 2008-2010, penso que amb bon criteri, atesa la davallada de la despesa/demanda privada (2010-11 sense recessió PIB català). I és que això “del braç i la màniga” ni és aplicable a les llars per assolir habitatge ni a les empreses per invertir en nova maquinària; imagini's per a un sector públic garant del duel econòmic.
Em sembla, modestament, que aquest marc, “rebel·lia fiscal”, posada en qüestió de la medicina europea inútil, i mirada al futur no a la muntanya de sal és ben diferent de la cantarella oficial, capficada en les tisorades, convulsiva tot plegat, en tot cas sempre tristot. I dins aquest marc explícit negociar el que es vulgui i es pugui amb Madrid, sent conscients que la Hisenda estatal sempre tindrà ara una coartada en la seva pròpia precarietat.
Mentrestant per ací ens ocupem d'una munió de detalls, confirmant una altra vegada allò que “el gust aferrissat, sistemàtic, dels catalans/-es pel petit detall ens pot fotre” (refrany propi i prou pensat). Que si l'euret o els dos, que si les taxes universitàries que amb l'augment no arribaran ni al 20% real del cost, que si la carmanyola, que si l'impacte de l'IVA en gran mesura absorbit atesa l'atonia de la demanda o abusivament traslladat al consumidor quan el restaurant o el comerç mai el liquidarà totalment a Hisenda, tributi per mòduls o directament (encara hi faran negoci, l'anomenada renda fiscal).
I en canvi no ha entrat en el debat públic la greu qüestió, tan senzilla, de si la declaració de la renda és un criteri just i únic per modular quantitat de tractaments diferenciats-matrícules i beques, taxes i devolucions, tarifes de transport públic, habitatge protegit, etc. No sabem, tots, tots, que la possibilitat de frau fiscal és totalment diferent entre els que cobren per nòmina vista –privada o pública– i els que, ben nombrosos, tenen i exerceixen, un bon marge de no-declaració de rendes: professionals de tota mena, per exemple metges –li donen factura?–, oficis de treballs de tot tipus, titulars de pimes industrials i comercials, gaudidors de sicavs… Hi han pensat realment els gestors de les nostres finances i és que una justícia aparent pot de fet esdevenir una injustícia oberta, palesa? Com ho pensen corregir? Pel seu silenci en aquest tema, no trencat pels mitjans i àdhuc “experts”, em sembla que de cap manera.
I he trobat a faltar sempre, des del mateix desembre del 2010, un programa de política econòmica des de la Generalitat, d'objectius suficients –activitat, ocupació, inversió, exportacions, R+D públic…– que es poguessin anar seguint, i no l'únic de corregir el dèficit, amb les seves mesures en ús dels estris en mans de la nostra Generalitat, que no són pocs, malgrat tot, uns 40.000 milions de despesa anual amb la seva orientació, capacitat reguladora.
Una proposta per afluixar el cinturó financer de la Generalitat seria aprofitar l'entusiasme i les xarxes de l'Onze de Setembre per a una emissió de bons “patriòtics” de 10.000 M, a quatre anys, interès a 3,5% per sobre dels dipòsits, comissions no abusives, amortització al termini amb millor situació econòmica. Garantia? El patrimoni de la Generalitat i el seu pressupost.
