Atributs del toro espanyol

Un dels fet diferencials que els molesta, a ells, és que el gruix de la societat catalana veiem el toro sense cap atribut i, quan el fiquen en una arena per torturar-lo, ells hi veuen fiesta nacional i cultura i nosaltres hi veiem tortura. Deixi'm fer una extensió també als correbous, que, per mi, és la mateixa tortura. No m'ha agradat mai el doble llenguatge i el doble discurs. El toro d'Osborne, que és present en moltes carreteres, pràcticament ha desaparegut del territori català al mateix temps que ells l'han reinventat i han transformat el que era el símbol d'un anunci realment reeixit en el símbol de l'Espanya democràtica. I ara és normal veure molts dels nostàlgics de la bandera espanyola amb l'àguila i els demòcrates però nacionalistes espanyols brandar la bandera amb el toro amb tot l'orgull. És com una mena de barreja entre la de la dictadura i la del poderío.

Sovint els psicòlegs treuen grans conclusions del caràcter de la persona que analitzen, preguntant-li amb quin animal s'identifica, i suposo que pel que fa a les societats, quan la identificació és tan massiva, també hi deu haver alguna raó. I tots sabem quin són els atributs bàsics i més ostensible del toro; per tant, potser no errem tant quan davant de tanta incapacitat per tractar finament temes tremendament importants, tenen una arrel de personalitat que els impossibilita. Però la democràcia no es mou pas per qui els té més grossos, sinó que es mou per altres camins, homologats internacionalment. Tot i la noblesa de la lluita del toro per defensar-se, sempre cau abatut per la intel·ligència.

L'error greu del cop de porta i sense cap escapatòria del president espanyol Mariano Rajoy a la proposta del president Artur Mas, només s'entén per la fúria taurina atiada des de moltes atalaies madrilenyes, que evidencien que sovint es mouen més per la testosterona que no pel seny. Aquest mateix error d'apreciació reial explica qualificar un procés d'aquesta magnitud de quimera. Vull sospitar, per descarregar-lo fins i tot una mica del seu error, que ells mai pensaven que això anava seriosament, perquè estaven instal·lats en el tradicional “fer la puta i la Ramoneta” català de sempre i, quan s'han trobat un president honest amb el seu poble i amb els seus interlocutors madrilenys que els diu amb respecte però clarament el què vol, sense l'efecte pont aeri, que a tants polítics ha afectat i afecta encara, han quedat descol·locats. Rajoy i tota la societat civil i poders fàctics de Madrid, s'han trobat un president català diferent, i això els ha sorprès. Però precisament un bon polític ha de saber sempre llegir l'actualitat tal com és i no cometre l'error de pensar-se que és com li agradaria. I curiosament aquest realisme l'ha mostrat ràpidament bona part de la premsa estrangera, mentre que l'espanyola encara s'entesta a recrear la seva realitat.

És veritat que darrerament ja hi ha qui comença a veure que allò que veuen no són gegants i que poden ser molins, i els espanta veure el que veuen. Aznar diu que “ningú no trencarà Espanya” i Bono, que prefereix “morir que veure Espanya trencada”, però Esteban González Pons, ja més assenyadament, diu que “Catalunya i Espanya han de passar per l'assessor matrimonial” i ràpidament anuncien que estudiaran un nou finançament autonòmic. Suposo que, si a Rajoy li tradueixen el que diu molta premsa internacional sobre l'afer, i escolta la CEOE, començarà a fer-se càrrec del greu error que va cometre. És cert que Mas, que és molt realista, també és conscient que Catalunya no és només la de l'Onze i per això va dir als organitzadors d'aquell èxit que ara és l'hora de fer proselitisme perquè necessitem arribar a Ítaca amb molta més gent convençuda; un camí que no el farem pels atributs del toro, sinó per la convicció, la seducció i la decisió.