Visita de cortesia al poble mestís del Canadà

A les novel·les del segle XIX, els mestissos eren sovint éssers estranys, llunyans fins i tot pels seus amics i, a vegades, sense cap amic. Per alguns autors, solien condensar dintre seu el pitjor de cada raça –posaré sistemàticament la paraula raça en cursives, essent, com se sap, una paraula buida de realitat científica–. Per d'altres autors, com Jules Verne o Fenimore Cooper, aquestes races convivien dintre cada individu sense aconseguir barrejar-se, com l'aigua i l'oli, i segons els moments, es podien apercebre en un mestís les característiques suposades d'un o altre origen. Els mestissos més nombrosos a la literatura solien ser els mestissos d'europeu i d'ameríndia i la seva aportació a les aventures novel·lades era doncs, de fet, de simbolitzar la impossible unió entre races diferents i, per consegüent, la inevitable dominació d'una raça per una altra.

Els mestissos, en la vida real, van ser particularment nombrosos al Canadà, al punt que la Constitució d'aquest país els reconeix com a poble autòcton, al mateix títol que els amerindis i els inuits. Són, avui, uns quatre-cents mil, de la costa atlàntica a la costa pacífica, però amb historials diferenciats segons si es troben al Quebec o al Canadà estricte. Existeix, doncs, al Canadà, una identitat mestissa específica, tot i que heterogènia, que va començar a tenir consciència d'ella mateixa, i de la seva força, al segle XIX. En aquella època, la majoria dels mestissos eren bilingües: anglès, scots (l'anglès d'Escòcia) o francès per una banda, cree, nakota o chippewa per l'altra. I de mica en mica van crear dues llengües específiques (a base d'anglès i de francès, respectivament), combinant, per exemple, substantius francesos i verbs cree. Aquestes dues llengües mixtes, anomenades michif en anglès i métchif en francès –derivat de la pronúncia de l'època del mot francès métis– eren una llengua d'una gran utilitat per als mestissos que, així, es podien comunicar entre ells sense ser entesos per ningú més.

Avui dia en desús evident, malgrat alguns intents de redinamització per part del Consell Nacional Mestís, no queden més d'uns pocs centenars de persones capaces de parlar aquestes dues llengües. Ara bé, tant el michif com el métchif van participar a la creació del sentiment identitari mestís, el qual sentiment, afegit a la problemàtica del control de les terres en període de colonització, va fer que hi hagués un veritable intent de secessió, el 1885. Els mestissos van refusar que el Canadà annexionés les terres on vivien i, en resposta a l'arribada dels serveis de l'Estat, van crear el Govern Provisional de Saskatchewan, el qual però, va tenir una vida efímera ja que els mestissos van ser aixafats per l'exèrcit del govern canadenc i que el seu líder, Louis Riel, va ser executat. Riel, avui, és considerat com un heroi a la seva província natal del Manitoba i també, per la seva ascendència francesa i per haver-se oposat al Canadà, entre els independentistes quebequesos.

Queda, però, una pregunta: aquest gran nombre de mestissos indica que les relacions entre amerindis i europeus eren més bones al Canadà que, per exemple, als Estats Units? L'escriptora canadenca Nancy Huston, a la seva novel·la Cantique des plaines (1993) sembla indicar que no. Explica que molts administradors de la Companyia de la Badia de Hudson es reservaven un cert nombre de joves índies entre les que eren educades en escoles cristianes i que, tan bon punt eren núbils, les violaven, amb la finalitat de tenir fills: «si era un nin, el pare solia reconèixer-lo i l'educava en previsió d'una carrera de diplomàtic i intèrpret entre comerciants i pells-roges (...), si era una nina, l'abandonava al seu destí entre els salvatges».