Oh, fills del Rosselló! Oh, néts del Gironès!

A Girona, un vespre, al curs d'una presentació de llibre, algú va titllar-me de «mistificador» perquè, bo i pretenent-me nord-català, sóc fill de catalans del Principat. La paraula «mistificador» és gruixuda i podria tractar-se d'un insult prou contundent, però no va ser gens ni mica amollada amb ganes de ferir, més aviat sota el cop de la sorpresa i, crec, de la decepció. Essent nord-català per naixement i educació però no per origen familiar, dec semblar menys interessant... Aquell vespre, no vaig voler encetar cap polèmica sobre la importància o la no-importància dels orígens geogràfics com a criteri de definició de la pròpia identitat i em vaig engiponar una resposta breu que em va semblar que podia resumir la meva situació, i la d'uns quants altres: «Sóc fill del Rosselló i nét del Gironès.»

La decepció d'aquesta persona no em va estranyar, ja que d'altres vegades he testimoniat reaccions similars en dir –confessar?– que la meva mare és de Cassà de la Selva i el meu pare, de Llagostera. Quan els meus pares van decidir immigrar, als anys cinquanta, per intentar guanyar-se més bé la vida «a França», van fer un saltiró de vuitanta quilòmetres i van poder immergir-se sense dificultats en una societat que, si més no en la seva banda rural, era encara plenament catalanoparlant. I per això van adoptar potser sense ni adonar-se'n formes rosselloneses: «espiar» per «mirar», «mainatges» per «nens», «votura» per «cotxe», «espertinar» per «berenar», «peirer» per «paleta»... Van romandre hermètics, però, i no sé per què, a «adiu» per «adéu» i a la desinència en «i» de la primera persona del singular, fidels sempre a la pronúncia d'origen: «pàrlot» per «parlo». Als anys de la meva infància hi havia, al Voló, força famílies originàries del Principat, que en aquells anys tothom anomenava «la Catalunya espanyola». Solien ser famílies modestes, amb fills que, com jo, havien d'heure-se-les amb una llengua francesa apresa des d'un cert caos. Alguns, però, teníem germans grans que ja havien complert la mutació i que, per tant, ens servien de models: esdevenir francòfons com els altres, com els catalans que, en aquells anys, tothom anomenava «catalans francesos». La Catalunya Nord, com a concepte, encara no havia estat inventada.

A casa meva, doncs, el català era més present que a les cases veïnes, certament, però el destí dels meus companys d'escola amb pares vinguts de Camprodon o de Palafrugell demostra que l'origen familiar compta poc al costat de la pressió social i de les estructures mentals imperants: gairebé tots ells, en sortir de l'adolescència, ja només recordaven el català quan havien d'anar «a Espanya» a visitar familiars. I crec poder dir que deuen haver estat poquíssims els que hauran donat als seus fills altra cosa que un vague record de la llengua catalana. No vull dir que jo tingui més mèrit, vull dir que em vaig esgarriar, vaig perdre el camí que l'escola i l'Estat m'havien marcat. Del punt de vista francès, sóc una aberració. Jo i, és clar, uns quants altres. L'actitud normal i previsible hauria estat de manifestar la nostra fidelitat al sistema francès, per haver-nos fet beneficiar del seu ensenyament sense fer-nos remarcar, o gairebé gens, que érem fills de ciutadans de segona categoria. I així ens hauríem fos amb els altres dins el Gran Tot Francès... Sí, el pes de la llengua francesa és tan important que, paradoxalment, ni es nota. Algú nota el pes de l'aire? Per tot això, fins a l'edat de vint anys només vaig parlar català amb el meu pare, el qual solia parlar poc. I aquesta realitat és més determinant que tota una nissaga d'ancestres de la Catalunya del meu sud. Sóc nét del Gironès però fill del Rosselló.