Aquells que xiulen per xerrar

Per a la major part d'éssers humans, xiular serveix a cridar l'atenció d'algú o a reproduir melodies, i poca cosa més. Se sap que, en algunes cultures, xiular és també una manera concreta de comunicar entre dos individus. No es tracta, tal com es diu a vegades de manera molt exagerada, de «llengües xiulades» sinó d'un protocol de comunicació complementari, usat en general pel fet que el xiulet permet cobrir distàncies superiors al que pot fer la veu ordinària. Es coneixen aquests sistemes de comunicació, entre altres llocs, a l'illa grega d'Eubea, a la vall turca de Kuskoy, a les Canàries, al Bearn occità, o entre els mazateques de Mèxic.

En molt casos, l'orografia explica per si sola el menester de crear un mitjà de comunicar que arribi més lluny que la paraula, fins i tot la paraula cridada. Els xiulars solen desenvolupar-se en medis muntanyencs, en què l'aïllament relatiu aguditza la imaginació comunicativa. No cal dir, doncs, que en alguns territoris, l'aparició de la telefonia mòbil ha accelerat allò que ja es veu a venir des de fa algunes dècades: un lent afebliment d'aquests xiulars. Per això mateix, en alguns indrets, aquesta pràctica ha esdevingut una marca antropològica que, després d'interessar els científics, ha començat a atreure turistes i periodistes. Cada any, la vall de Kuskoy és la seu d'un gran concurs de xiulet seguit per la televisió turca, el qual, una mica com el concurs de gossos d'atura de Castellar de n'Hug, testimonia a la vegada de la bellesa i de la fragilitat d'un saber antic. Aquests xiulets no són només senyals sonors codificats que permetrien de comunicar missatges simples preconcebuts, sinó que, sovint, permeten d'elaborar frases senceres. Evidentment, no hi ha cap intercomprensió possible entre xiuladors de diferents territoris i els lingüistes han estudiat amb delit com les modulacions dels xiulets tenen a veure amb l'estructura de cada llengua.

No sempre, però, els estrangers al territori s'adonen de debò de l'abast d'aquest sistema de comunicació. Així, una amable lectora osonenca d'aquesta crònica, que havia treballat un temps al Casamance (regió, amb temptacions irredemptistes, del Senegal) va explicar-me com, al poble on vivia, en territori diolà, sentia com el nombre de xiulets s'accentuava en fer-se de nit, però no cada nit, com si hi hagués una agenda, de la qual no ella no sabia res, que definia moments amb xiulets i moments, sense. I sembla que els europeus que vivien allà, fins i tot els més respectuosos de la llengua i dels costums locals, veien en aquests xiulets un fenomen bastant anecdòtic. Pocs altres pobles, però, han portat tan lluny el grau de sofisticació del xiulet com els diolàs. Als anys noranta, la sociolingüista belga Marie-Louis Moreau va estudiar llargament el xiular diolà, intentant entendre el ventall complet de les seves possibilitats. Més enllà del que solen fer els llenguatges xiulats d'arreu del món —«alertar, ordenar, saludar, qüestionar, burlar-se, insultar»— el xiular diolà ha esdevingut un llenguatge paral·lel: les persones solen disposar de dos noms, el nom dit i el nom xiulat, la qual cosa permet amb més facilitat que hi hagi converses múltiples simultànies sense que una conversa es barregi amb una altra. A més, la significació d'una part dels xiulets és accessible només després d'una iniciació a la qual, és clar, no tothom té accés. I el costum vol que qualsevol persona que té una conversa amb paraules s'interrompi immediatament si sent el seu nom xiulat, i respongui amb celeritat. Sí, una mica com ho fem nosaltres quan truca el mòbil. I això podria significar, doncs, que els nostres afanys tecnològics són una senzilla adaptació contemporània de reflexos universals.