Amb el dit, dit, dit? Quina vergonya, Joan Petit!

D'entrada, diré que deixaré que l'il·lustríssim il·lustrador d'aquesta crònica i el diligent director d'aquesta revista s'espavilin amb la moral ordinària per decidir si cal, o no, ensenyar el dit esmentat avui. I no és un tema innocu, ja que mostrar un gest ofensiu, sovint vulgar, sempre groller, no és necessàriament una qüestió de bona educació sinó de context. De la mateixa manera que, amb resignació disfressada de serenitat, deixem que un metge inspeccioni parts íntimes del nostre cos, també podria ser que evocar un insult en una crònica que fa gala de seriositat, donés a aquesta evocació un to distanciat i respectable. Endavant les atxes, doncs! (i les atxes, aquí, són un pur eufemisme).

La primera imatge coneguda d'un dit del mig alçat en motiu de befa, escarni i maledicció seria una foto del 1886 de l'equip de baseball dels Boston Beaneaters, de la mà d'un dels jugadors. El gest, però, és molt més antic. Podria ser un dels primers gestos obscens dels quals es tingui esment. Potser més antic que la nostra botifarra, ai las caiguda en un cert desús. Fet i fet, el gest peremptori del braç alçat o del dit mitger aixecat són molt similars i si el primer ha perdut protagonisme en favor del segon, és potser perquè la nostra època, delerosa d'eficàcia, troba massa cansant el gest de la botifarra, que mobilitza els dos membres superiors, mentre que un únic dit diu la mateixa cosa amb una economia de mitjans fascinant. Els dos, però, braç o dit, representen, és clar, el fal·lus (un dels noms catalans d'aquest dit és dit llépol, el qual nom ostenta, a parer meu, una forta poesia sexual). En els dos casos, es tracta d'una agressió viril –virilitat metafòrica, l'única de debò important, per la qual cosa és evident que les dones tenen tota legitimitat a fer ús d'aquest gest. Un gest primari, primitiu, gairebé de primat, i que al curs del temps ha evolucionat bastant. De fet, una ràpida enquesta entre coneguts demostra que la percepció del significat d'aquest gest varia. Més o menys sexual, més o menys escatològic, més o menys agressiu.

Al segle V abans de Crist, Aristòfanes, a la peça de teatre Els núvols, va posar en escena un pagès que ensenya aquest dit a Sòcrates, explicant que quan era jove era l'únic dit que comptava, i Sòcrates, és clar, li retreu la seva grolleria. Uns anys més tard, el filòsof cínic Diògenes hauria ensenyat el mateix dit al polític Demòstenes (sabent que Diògenes solia masturbar-se en públic, aquest gest, de part seva, podria denotar, de fet, un delicat sentit del pudor). Per als grecs antics, alçar el dit del mig tenia una forta connotació anal, que els romans van voler dissipar, fent ostentació de més potència sexual, i batejant-lo com a digitus impudicus. La seva força, però, ha travessat els segles i per demostrar la seva actualitat només cal esmentar l'extraordinari estudi jurídic, de més de vuitanta planes, que li va dedicar el 2007 el professor universitari nord-americà Ira P. Robbins (The Middle Finger and the Law). Estudi en el qual conclou que, del punt de vista del dret dels Estats Units, aquest gest és protegit per la llibertat d'expressió i que, «excepte en limitades circumstàncies», no pot ser prohibit. Recordo, però, que Catalunya no es regeix per la Constitució nord-americana i que, per tant, aquesta conclusió no pot ser importada mecànicament a les nostres terres.