Una presó per a les llengües enemigues

Segons em va explicar fa poc el sempre amabilíssim Matthew Tree, a la quieta i amable vila osonenca de Tona, al final dels anys setanta, dos viatjants van viure unes hores difícils quan, en plena nit, la Guàrdia Civil va fer irrupció, per la porta i per la finestra, a la seva cambra d'hotel i els va detenir fins a verificar la seva identitat. Eren dos viatjants bascos que parlaven basc entre ells i això va desvetllar les sospites d'una persona que va alertar les autoritats, les quals van pensar que, efectivament, parlar basc era sospitós. Uns anys més tard, un article d'El Punt explicava que, a l'Hospitalet de Llobregat, algú havia trobat, en un contenidor, un fulls mecanografiats que li van semblar amenaçadors: eren escrits en basc. La policia, alertada, va cercar d'urgència un traductor que va poder assegurar-los que es tractaven de textos perfectament innocus. La llengua basca, doncs, era vista com una llengua per si mateixa perillosa. I encara ho deu ser, avui, per a uns quants. Aquests dos exemples, que impliquen activament no només ciutadans mal informats sinó les autoritats de l'Estat, mostren com és fàcil amalgamar una situació política amb una llengua i doncs amb el conjunt d'una població. Com si es creés i es donés legitimitat a una mena de raonament absurd i potencialment lliberticida: encara que no tots els terroristes parlin basc, tots els que parlen basc poden ser terroristes. Així doncs, s'alimenta un cercle viciós que només pot tenir com a conclusió que tots els parlants d'una llengua són enemics potencials. O, si no ho són, ho han de demostrar deixant de parlar la seva llengua i passant-se a l'anomenada llengua comuna. La qual llengua comuna esdevé així llengua única.

A la França dels anys noranta, va existir un fenomen bastant similar, tot i que menys durador amb aquesta intensitat, en relació amb el cors. Eren els anys de màxima activitat del separatisme insular violent. I, de fet, encara avui només cal escoltar alguns candidats a l'elecció presidencial francesa –Nicolas Sarkozy, Marine Le Pen, Jean-Luc Mélenchon– parlar del seu refús obtús de reconèixer la possibilitat a les llengües regionals d'existir en un marc legal, per entendre que aquesta malfiança continua existint plenament. Hi ha llengües que semblen dur en el fet mateix de ser parlades l'estigma de la traïció.

És clar, ni França ni Espanya són els únics països del món a conèixer aquesta criminalització de les llengües històriques parlades a l'interior de les fronteres. Molts turcs amb el kurd, russos amb el txetxè o xinesos amb el tibetà demostren que es tracta d'un fenomen que pot ser general, encara que existeixi sobretot a països en què la ideologia nacional dominant implica la uniformització lingüística i cultural. Aquesta uniformització, delejada i practicada amb mitjans diferents segons els casos, també pot afectar països de tradició democràtica a priori inatacable. Així, durant la Primera Guerra Mundial, al Canadà, l'estat federal va promulgar lleis per prohibir les publicacions «en llengües enemigues» anant fins a qualificar de crim el fet de posseir-ne. I com que no sempre era fàcil destriar la nacionalitat d'origen dels nombrosos immigrants instal·lats al país, els legisladors van simplificar-se la feina i, el 1917, van adoptar el Wartime Election Act, el qual privava del dret de vot qualsevol persona naturalitzada després del 1902 que parlés alemany. Sí, la llengua de l'enemic, sovint, esdevé llengua enemiga.