Visita, de lluny, d'una illa prohibida

A vegades, respectar el proïsme implica acceptar de no saber res d'ell. Va ser el que devien pensar els agents del cens d'Índia quan van haver d'encarar-se a l'espinosa tasca de comptar els habitants de l'illa Sentinela, a l'arxipèlag d'Andaman. Van donar una xifra, molt aproximada, de trenta-nou persones, tot i reconeixent que havien efectuat la seva missió «de lluny». De lluny, és a dir amb helicòpter, prou alt per no arriscar de rebre algun tret d'arma blanca. I així, doncs, per primera vegada en aquesta crònica, he de parlar d'un poble del qual pràcticament ningú no sap res, i en particular quina llengua parla. Els sentinelesos són un d'aquests últims pobles que continuen hermètics al contacte amb el món exterior i que no dubten a fer conèixer el seu desig d'aïllament amb una certa contundència, per la qual cosa el govern indi ha decidit no ficar-s'hi. L'última expedició coneguda en aquesta illa, la de dos mariners borratxos, va acabar molt malament: el moviment de les pales de l'helicòpter que va sortir a la seva recerca uns dies més tard va fer que, per atzar, els seus cossos mutilats fossin descoberts sota la sorra. I així es va poder posar fi al rumor que deia que aquest poble és caníbal, la qual cosa, indubtablement, va fer avançar la ciència etnològica. I la policia índia va negar-se a investigar per descobrir els autors del doble assassinat, argumentant que des del 1996 el govern indi fa obra protectora i prohibeix expressament el desembarcament en aquesta illa. El tsunami de 2004 va danyar-la considerablement però els helicòpters, que una vegada més van sobrevolar-la, no van descobrir cap cos sobre la part devastada de l'illa. Tan sols van poder apercebre alguns autòctons que immediatament van enviar-los fletxes i pedres.

Físicament, els sentinelesos no semblen diferenciar-se dels aborígens de l'arxipèlag d'Andaman i per això es pot suposar que deuen parlar una forma dialectal de la mateixa llengua. És una suposició sense proves, ja que mai cap lingüista no els ha sentit parlar, ni de lluny. Les illes Andaman se situen a la meitat oriental del golf de Bengala –relativament a prop de Birmània– però es troben sota sobirania índia. Existeixen diverses teories per explicar l'origen dels aborígens d'aquest arxipèlag: podrien haver vingut del sud de l'Índia, de Papuàsia o fins i tot de la prou llunyana Àfrica, ja que tenen trets morfològics indubtablement propers a certes poblacions africanes. L'estudi de la llengua dels andamanesos no sembla poder ajudar a resoldre la qüestió dels seus orígens, ja que es tractaria d'una llengua aïllada, sense connexió, doncs, amb d'altres llengües. Un arxipèlag misteriós, fins i tot en les seves illes explorades. Marco Polo va evocar-les en les seves memòries, deixant-se endur, en aquesta ocasió, per un cert deliri imaginatiu: «I us asseguro que tots els homes d'aquesta illa d'Angamanain tenen caps semblants al gossos, igualment les dents i els ulls; veritablement per la cara són ben bé com gossos enormes.» Aquesta descripció no va salvar els andamanesos del declivi demogràfic quan d'altres poblacions, tecnològicament i demogràficament més potents, va colonitzar les seves illes. Excepte, doncs, a Sentinela, gràcies a arguments bastant definitius.

En la poca literatura periodística que existeix sobre aquesta illa es pot llegir que el comandant Cousteau s'havia plantejat explorar-la, sense gosar desembarcar. Que a mitjans del segle XX, el rei dels belgues, Eduard III, va vorejar les costes de l'illa, sense gosar desembarcar. I que fins i tot l'insigne National Geografic va enviar-hi un equip de repòrters, que no van gosar desembarcar. A vegades, l'instint de conservació va de bracet amb el respecte degut al proïsme.