I taral·lejarem folk rock a la vora de la mar Negra

Quan Kâzim Kuyuncu va saber que tenia un càncer de pulmó, va acusar el núvol radioactiu de la central nuclear de Txernòbil de ser-ne la causa i, quan va morir, el 2005, a trenta-quatre anys, les seixanta mil persones que van acompanyar el seu taüt estaven convençudes que així havia estat. Potser era veritat, o potser no, però l'activisme ecologista de Kuyuncu va trobar en la seva malaltia una manera d'expressar-se amb una mòrbida eficàcia. Va continuar a cantar, però, gairebé fins al final, reafirmant així el seu estatus de veu molt particular pel poble laz, de qui va ser el primer a casar la llengua amb la música rock, sense oblidar mai, però, els arranjaments folk i els instruments tradicionals. Els laz viuen allà, sabeu, a cavall de la frontera entre Turquia i Geòrgia, en una franja costanera de la mar Negra, al piemont del Caucas. El país laz, amb població musulmana a Turquia i ortodoxa a Geòrgia, és una petita part d'allò que havia estat, en temps antics, la Còlquida, aquell país en què va arribar Jasó, amb el seu estol d'argonautes, per endur-se –o robar, segons els punts de vista– el famós velló d'or.

Avui, segons les estimacions, són entre trenta i cinquanta mil a parlar el laz, una llengua bastant propera al georgià, però que no és oficial ni a Turquia ni a Geòrgia, al punt que gairebé ja no queda cap laz monolingüe. Això, evidentment, pot conduir a una relativa ràpida desaparició de la llengua, emprada sobretot com a llengua de comunicació oral en comunitats rurals. S'escriu essencialment amb alfabet llatí, per la influència del turc, tot i que durant el règim soviètic va haver-hi algunes publicacions, a Geòrgia, amb l'alfabet georgià. El primer diccionari laz-turc va ser publicat el 1999.

Per tot això és bastant sorprenent l'èxit que va aconseguir Kâzim Kuyuncu, activista cultural i lingüístic a més d'ecologista, que va saber conquerir el públic tan turc com georgià, amb cançons que, en la seva majoria, no només aquest públic no entenia sinó que haurien pogut ser considerades com a purament testimonials, i doncs, menyspreables, pel fet de ser interpretades en una llengua tan poc usada. De fet, Kuyuncu havia començat la seva carrera en turc, però va ser el laz que va propulsar-lo a la fama. Poliglot, si més no com a intèrpret, també va cantar en armeni i en megrelià (una altra llengua de la família del georgià). Una de les seves cançons més emblemàtiques és Didou nana, –i aquí he de fer obra de modèstia i reconèixer que no he aconseguit trobar cap traducció d'aquest text en cap llengua que sigui capaç de llegir o, si més no, de passar per algun traductor automàtic. Aconsellaria però amb una certa vehemència d'escoltar igualment aquesta cançó, per exemple a Youtube, ja que no necessita que se n'entengui el text per ser bastant commovedora. A més, se la pot sentir amb l'acompanyament visual d'imatges punyents de les multitudinàries exèquies de Kâzim Kuyuncu. En una altra de les seves cançons, Va Miskunan, la qual he pogut trobar en traducció turca (passat doncs pel garbell sempre bastant barroer d'un traductor automàtic turc-català), diu això: «No sabem que no sabem / què hem de dir demà, / no sabem que no tenim por.» No sabem que no tenim por; vet aquí un vers prou potent i amb virtuts d'exorcisme que hauria de ser útil en molts països i paratges, ja que indueix necessàriament aquesta pregunta: què passarà, quan ho sapiguem?