De la llengua d'Àtila passada per Google

Des que he començat aquesta crònica setmanal a Presència, aviat farà quatre anys, em trobo prou regularment que alguns lectors, amb indulgència i amistat, em fan remarques, puntualitzacions i preguntes. Totes són benvingudes. Entre les preguntes sol haver-hi la qüestió de la fiabilitat de les fonts d'informació pel que fa a les llengües de les quals parlo. No és que aquells que m'escriuen desconfiïn de mi –almenys vull creure que no ho fan– sinó que es pregunten si el ritme setmanal, prou intens, no pot induir-me a no ser prou escrupolós i, a vegades, a tirar pel dret. Certament, és un risc. Per cada article i per cada llengua de la qual evoco algun aspecte, intento, com ho fan els periodistes, no fiar-me mai d'una font única. Val a dir doncs que cada article (excepte quan és alguna elucubració meva) implica un vaivé previ entre llibres, revistes i internet. I, paradoxalment, internet no sempre assegura a priori una diversificació de les fonts, ni sempre és una garantia de seriositat ja que, com se sap, a internet hi cap tot. Per il·lustrar aquesta qüestió, em serviré d'una de les figures més temudes de la història mundial, el conqueridor Àtila, sobirà dels huns, amb els quals va devastar i conquerir una part d'Europa al segle V.

Quina llengua parlaven, Àtila i els huns? Se sap que, com a jove príncep que va haver de ser ostatge oficial, Àtila va rebre una educació bastant refinada, a la cort imperial de Constantinoble, i que parlava grec i llatí. Però quina era la seva llengua materna i en quina llengua flastomaven els seus soldats mentre esventraven els enemics vençuts arreu d'Àsia i d'Europa? L'húnnic és una llengua de la qual gairebé no se sap res. Llengua, com tantes altres, de pobles nòmades de l'Àsia central que no sentien la necessitat d'escriure. Per això el seu origen no és gens segur. Podria haver nascut del tronc una branca del qual va donar naixença, posteriorment, al turc. I deu ser per aquest possible lligam, mai demostrat del tot, que Àtila és considerat com una mena d'heroi nacional per la història oficial turca.

De l'húnnic, sembla que només es coneguin tres mots. Tres mots per una llengua. Els mots «medos», «kamos» i «strava», trobats inserits en un text grec que parla dels huns. I aquí poden començar els problemes de fiabilitat de les fonts ja que internet permet veure com la pràctica del copia/enganxa, quan és massiva, acaba generant desconfiança fins i tot quan la informació primera és exacta. Una recerca amb sant Google permet veure desfilar, desenes de vegades, aquesta frase, exactament la mateixa, en anglès: «Aquests mots (medos, kamos, strava) no semblen ser turc.» Deu ser veritat que no són turc, i deu ser veritat que, tal com ho diuen també tots els articles o trossos d'articles, aquests tres mots donen maldecaps a lingüistes des de fa més d'un segle. Deu ser veritat. Però aquesta multitud de fonts que han copiat totes una font única, o que s'han copiat mútuament, semblen sospitoses per la seva mecànica repetició. I generen una desconfiança potser immerescuda que m'ha impedit, aquesta setmana, de dedicar una crònica sencera a aquesta llengua. I per això, doncs, avui, de l'húnnic no m'atreveixo a dir-ne res més.