L'incert camí de reconquesta del romanx

Imagineu una bassa d'aigua que, per l'efecte del sol, a poc a poc s'evapora. Al cap d'un temps, la bassa haurà deixat lloc a tolls petits, separats els uns dels altres per terra ja seca. És exactament això que, al curs dels segles, ha passat a la llengua retoromànica, que devia formar un conjunt homogeni però que sota la pressió de l'alemany i l'italià s'ha anat reduint fins a formar, avui, tres tolls aïllats els uns dels altres als contraforts dels Alps. El romanx, parlat a Suïssa, el ladí i el friülès, parlats a Itàlia, són tres llengües testimonis d'un conjunt molt més ampli. D'aquestes tres llengües, el romanx i els seus cinquanta mil parlants no és la més estesa –el friülès és parlat per almenys mig milió de persones– però és la més famosa, gràcies al fet de ser una de les quatre llengües oficials de Suïssa.

A Suïssa, no és l'estat federal qui defineix els límits lingüístics interns del país sinó els cantons i, en certs casos, els municipis. Així, el romanx és reconegut al cantó dels Grisons, on es parla també italià i on l'alemany és massivament majoritari. El procés d'assumpció per part de l'estat federal d'aquesta llengua llatina, en la qual s'expressa mig per cent de la població suïssa, va ser bastant lent. La primera Constitució helvètica ni va mencionar el romanx, que va haver d'esperar el 1938 per beneficiar-se de l'estatus de «llengua nacional», per sota, doncs, de les tres llengües oficials del país –alemany, francès, italià. Gràcies a un referèndum del 1996, el romanx va pujar de categoria, esdevenint també oficial, si bé només «en el marc de les relacions amb els parlants» d'aquesta llengua. Com sovint, però, molts partidaris federals del desenvolupament d'una llengua tan poc usada van haver de lluitar contra alguns dels mateixos parlants, dividits en una mitja dotzena de formes dialectals que podien semblar irreconciliables entre elles. Per això quan, als anys cinquanta, la Banca Nacional Suïssa va voler afegir el romanx als seus bitllets, es va trobar a davant d'una greu polèmica: calia escriure Banca Nazionala Svizra (dialecte de Sursilvan) o Banca Naziunala Svizzra (dialecte de Vallader)? Van caldre vint anys d'estira-i-arronses perquè, al final, s'arribés al compromís de posar Banca Naziunala Svizra, emprant un dialecte molt minoritari però lingüísticament intermediari, que va servir de base a un romanx unificat, el qual, tot i ser promogut oficialment, té dificultats a ser acceptat per la població.

Llengua oficial però, com es pot veure, no plenament assumida com a llengua moderna pel conjunt de població, el romanx és obligatori a l'escola del territori on es parla, tot i que no sempre hi sigui ensenyat de manera immersiva. En els darrers anys, sembla que hagi trobat uns aliats inesperats en la bastant important població immigrada portuguesa que resideix als Grisons. El 2009, el diari suís Le Temps publicava un reportatge en què s'explicava que moltes famílies portugueses veuen el romanx com un instrument d'integració molt eficaç a la societat suïssa, pel fet que sigui una llengua que els és molt més fàcil d'adquirir que l'alemany. Per això, les autoritats dels Grisons han creat cursos de llengua i de cultura romanxes per a adults pensats específicament per als portuguesos. És fàcil, per als portuguesos, el romanx? Relativament. I per als catalans també, com ho demostra aquesta frase, extracte de la pàgina web de la Lia Rumantscha, la principal associació de defensa del romanx: «La lingua e la cultura èn impurtantas per l'identitad, per far ragischs ed uschia era per il svilup persunal da mintga uman.» Qui s'atreviria a dir el contrari?