A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
L'art no gaire productiu de cremar banderes
Fa bastants anys, tenia amics que de tant en tant cremaven alguna bandera. Francesa. Tots –els que ho feien i els que no– teníem clar que aquesta crema era una forma evident de comunicació. El foc, per la seva implacabilitat, sol enviar missatges nítids. I he de reconèixer que si bé compartia la ideologia d'aquells companys, les seves actuacions cremaires, tot i ser molt espaiades en el temps, em provocaven un cert malestar. Un malestar que, amb el temps, no s'ha esvaït i que es reactiva cada vegada que veig, en directe o a la televisió, com algú crema una bandera, sigui la que sigui. Estic convençut, això sí, que calar foc a una bandera és un dret inalienable. Cremar una bandera, esparracar la foto d'un rei, xiular un himne oficial, són formes directes i molt clares d'expressió d'una opinió i em sembla que instaurar lleis per reprimir aquests actes, a part de representar una limitació inacceptable de la llibertat individual, és una mostra de feblesa. En aquest sentit, Espanya i França van bastant equiparades en l'ostentació d'aquesta feblesa orgànica disfressada de patriòtica indignació.
Ara bé, l'espectacle d'un tros de teixit acolorit cremat en públic continua fent-me sentir malament. El pitjor malestar de tots em ve, és clar, quan la bandera que crema és una senyera o una estelada. I és probable que en els mesos que vénen n'hi hagi cada vegada més que siguin sacrificades amb ostentació en actes anticatalans. Aleshores, em dic que si no m'agrada veure com crema la bandera del meu país, pot ser comprensible que no m'agradi veure cremar la bandera d'un altre país, per irremeiable que sigui el contenciós que tingui amb aquest. Hi ha, a França o a Espanya, francesos i espanyols civilitzats i honestos, de bona fe, a qui l'espectacle de la seva bandera cremada xoca i fa patir. Per això, doncs, tendeixo a pensar que en aquest camp també caldria intentar no fer a altri allò que no volem que ens faci. És clar que es pot amollar algun «ja s'ho faran», desentendre's del neguit de l'altre i interessar-se només pel desfogament momentani regalat per les flames. Però em sembla que l'incendi d'ensenyes, com a actuació militant, és perfectament contraproductiva. Quan ferim els sentiments del nostre adversari, no l'afeblim: li injectem ràbia i, doncs, li donem forces que utilitzarà contra nosaltres. Regalem al nostre adversari un motiu per ser més cohesionat i decidit en contra nostra. A més, per escasses que siguin, i poc representatives de les maneres de fer de la majoria de la població catalana, la crema de banderes forneix al món una imatge fàcil, manipulable pels mèdia espanyolistes per tal d'assimilar-nos a pensaments i comportaments fonamentalistes i, doncs, perillosos per a la pau civil.
Aquestes cremacions –realitzades per persones amb les quals he tingut a vegades discussions apassionants– són un ritu polític el toc pagà del qual pot ser seductor, fins i tot estèticament atractiu, però si un país, com Catalunya, ha foragitat del seu territori la tauromàquia, és que sap que paganisme seductor i estètica atractiva no són arguments suficients per justificar segons quines cerimònies. En un sistema democràtic, l'agressivitat, l'insult i l'amenaça solen tenir un efecte bumerang. Que agredeixin, insultin i amenacin; i si bé no cal deixar cap agressió sense resposta, aquesta resposta ha de ser tossudament civilitzada. Hem de convèncer que no volem vèncer sinó simplement, i definitivament, ser el que sem. Que escupin els altres, i ja rebran la pròpia saliva a la cara.