Allò que Esther ens diu d'Espriu

És sabut que, en algunes de les seves obres, Salvador Espriu establia un paral·lel entre el poble hebreu i el poble català. A vegades de manera bastant explícita, sovint però de manera molt discreta, potser fins i tot críptica. Així, per exemple, al poema El meu poble i jo, que va dedicar a Pompeu Fabra, «mestre de tots», no hi figura cap relació clara entre catalans i jueus: «Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. / Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo». Qualsevol lector atent, però, l'hi pot veure, com també, si vol, no veure-la: «Davallats al pou / esguardem enlaire el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo.» Aquesta expressió: «el meu poble i jo» sempre m'ha deixat pensarós, per la gran immodèstia que pot semblar vehicular. Pot ser, però, també, tot al contrari, una mostra de profunda humilitat, essent el jo el simple missatger del poble. Qui és, aquest jo: Espriu? Fabra? Qualsevol català anònim que, tan bé com ells dos, representa el conjunt del poble? Això no ho sé i deixo als erudits la responsabilitat de respondre. Escoltaria de bon grat qualsevol interpretació.

Ara bé, no deu ser cap coincidència que aquest «el meu poble i jo» es trobi de manera idèntica a l'Antic Testament, al Llibre d'Esther (7: 4). Diu Esther, hebrea casada amb el rei persa Xerxes: «Si el meu poble i jo haguéssim estat venuts com a esclaus o esclaves, hauria callat: no hauria valgut la pena d'importunar el rei per això. Però hem estat venuts per a ser exterminats, assassinats i eliminats!» Se sap que El Llibre d'Esther té diversos ecos en l'obra d'Espriu, en particular amb Primera història d'Esther, una obra teatral del 1948. És bastant evident que després del 1939 la salvació mítica del poble hebreu podia tenir en qualsevol ment catalana una ressonància molt particular.

L'escenari del relat bíblic és la ciutat de Susa, la capital d'hivern dels reis perses, al país dels elamites. I, a Primera història d'Esther, l'acció transcorre a l'encop a Susa i a Arenys de Mar, més ben dit a la Sinera espriuenca, amb una barreja de paisatges de la Mesopotàmia i del Maresme. Si la llengua de Xerxes era el persa, a Susa, en aquell temps, es parlava l'elamita. I el potentíssim rei Xerxes no intentava imposar cap llengua als seu súbdits: «Va enviar cartes a totes les províncies de l'imperi, a cada província segons la pròpia escriptura i a cada nacionalitat segons la seva llengua» (1:22). Tot i la crueltat banal que es desprèn d'aquest llibre bíblic, es pot veure que, en certs punts, Xerxes era més amatent que Franco.

Segons l'Antic Testament, Xerxes va estar a punt de deixar massacrar la totalitat de la població jueva del seu imperi i només la intel·ligent, sensible i abnegada intercessió d'Esther ho va impedir. Aquesta amenaça de desaparició evidencia el paral·lelisme entre hebreus i catalans, entre Xerxes i Franco, i potser pot explicar millor d'altres versos molt famosos d'Espriu: «A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol». I Espriu, un entre d'altres, devia voler ser digne de l'exemple d'Esther, i salvar de l'extermini allò que podia ser salvat.