Rituals de mort sota el cel nipó

Es diu que els inuits han desenvolupat un vocabulari molt complex relacionat amb la neu, element natural omnipresent al seu entorn i, doncs, també a la seva cultura. El normand, dialecte francès de la molt humida Normandia, té una riquesa comparable per parlar de la pluja. I el japonès té una varietat de vocabulari molt gran per evocar... el suïcidi. Tot podria haver començat al final del segle XII, quan el samurai Minamoto no Yorimasa, vençut a la batalla d'Uji, va decidir posar en escena el seu suïcidi, deixant aquest poema escrit al dors del seu estendard: «Com un arbre fossilitzat / del qual no s'esperen flors / trista ha estat la meva vida / destinada a no produir cap fruit.» Tot i no haver estat el primer samurai a suïcidar-se per motius d'honor, hauria estat qui va fer d'aquest acte una cerimònia completa, generalment coneguda a Occident amb el nom argòtic i poc honorable de hara kiri i anomenada, en realitat, seppuku.

La literatura i el cinema han mostrat molts seppukus més o menys reeixits, evidenciant que en la mort voluntària l'èxit pretesament estètic és incert, ja que mantenir l'estoïcisme en esbudellar-se demana una gran força mental. El masclisme inherent a la cultura japonesa tradicional impedia a les dones l'honor del seppuku però els permetia tanmateix el suïcidi ritual, anomenat en aquest cas jigai: es tallaven la vena jugular amb un ganivet petit, després d'haver-se lligat les cames per evitar una postura indecent en morir. El ventre era doncs reservat als homes, pel fet de ser la seu de la voluntat i del coratge, segons la cultura japonesa: l'expressió «hara no watte» significa literalment «amb el ventre obert» i s'utilitza per evocar la sinceritat de qui parla. I si per alguns obrir-se la panxa segons el mètode canònic semblava massa fàcil, podien practicar el jumonji-giri, que implicava un recorregut més refinat de la fulla ventre endins, i un afegitó considerable de dolor.

Si bé el seppuku com a càstig judicial va ser abolit el 1873, va subsistir en particular en temps de crisi i particularment el 1945, quan molts oficials i dignitaris japonesos van practicar el gyokusaï, el seppuku destinat a evitar la deshonra d'haver de rendir-se a l'enemic, el qual gyokusaï es diferencia només per algun matís de codi moral de l'inseki jisatsu, el suïcidi destinat a esborrar un deshonor ja efectiu. Existeixen també suïcidis col·lectius: pares i fills (oyako shinju), mare i fills (boshi shinju), pare i fills (fushi shinju), sense parlar del suïcidi per al bé superior de la família (robuka) o dels infants (kobara) i, és clar, el que potser seria el més estrany de tots, el funshi, suïcidi destinat a evidenciar el seu desacord moral amb la decisió d'un superior... Cadascun d'aquests suïcidis té un ritual complex, lent i solemne i, seguint l'exemple llunyà de Minamoto no Yorimasa, en principi cada candidat a l'autoimmolació ha de deixar escrit un jisei no ku –poema de mort–. Evidentment, el més famós del segle XX és el jisei no ku deixat per l'escriptor Yukio Mishima al moment de reconèixer que el seu intent de cop d'estat havia fracassat i just abans, doncs, de practicar el seppuku, el 25 de novembre de 1970: «Una petita tempesta de nit s'aixeca / dient: 'la caiguda és l'essència de la flor'. / Aleshores arribaren aquells que dubtaven.»