A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
Apologia dels meus occitanismes
El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans recull molt pocs d'aquells occitanismes emprats només a la Catalunya Nord. Aquí dalt aquests occitanismes solen funcionar com a marcadors diferencials envers el català estàndard, però també com a marcadors de catalanitat per a molts catalans que gairebé han perdut el català. És a dir que les últimes paraules catalanes que corren són, sovint, occitanismes. Per això, justament, és una llàstima que els diccionaris en recullin tan pocs. Recordo molt bé la sensació d'estranyesa, seguida d'un sentiment d'injustícia i d'exclusió, quan, adolescent, no trobava alguns mots al diccionari: adiu (adéu, però també bon dia), espertinar (berenar), repotegar (rondinar), belleu (potser), a polit (atenció), peirer (paleta), parpallol (papallona), etcètera. Uns occitanismes als quals caldria afegir formes pròpies del rossellonès com ara cluc o cluquet (becaina), singlantana (sargantana), fúger (fugir) i algun gal·licisme com l'admirable votura (cotxe) documentat des del segle XIX. En el fons, l'origen exacte d'aquestes paraules, no sempre fàcil de definir, importa poc, el que importa és que són paraules vives que els acadèmics semblen haver trobat massa poc interessants per fer-les seves.
A setze anys, l'absència d'aquestes paraules em feia creure que el meu català no era ben bé català, que parlava una llengua empobrida, prou embrutida perquè alguns mots meus no figuressin en diccionaris tan espessos, aparentment tan exhaustius i, en tot cas, tan nobles. Entenc perfectament que un diccionari no pugui recollir totes les variants dialectals però, tractant-se de la Catalunya Nord, aquesta absència té un efecte nefast sobre el parlant de bona voluntat que cerca una paraula seva: en lloc d'encoratjar-lo a continuar, el desanima; l'aparta del gruix de la llengua, el talla del tronc comú. Puc testimoniar que no sóc poques les persones que han patit aquesta mena de decepció amargant. Una decepció que, aquí dalt, és un luxe exorbitant i que es podria evitar amb a penes un centenar d'entrades o d'accepcions. Un parell de pàgines més en un diccionari que en té, en la seva darrera edició, mil set-centes seixanta-dues.
Alguns poquíssims mots d'aquests ja són al diccionari, però hi figuren més com a cultismes que com a dialectalismes. És el cas de veire (got), occitanisme emprat a bastament pels poetes de finals del segle XIX i inici del segle XX, i no sabria resistir a la temptació irresistible de citar tots aquells que conec. Jacint Verdaguer: «Grandiós veire on beu olors d'estrelles»; Joan Maragall en una traducció de Goethe: «L'aimia va dar-li un veire d'or»; Joan Salvat-Papasseit: «Quan besis, beu, curi el veire el temor»; Josep Carner, que va titular un dels seus poemaris El veire encantat; Màrius Torres: «Si al nostre veire, avui, el vi té gust / de vinya bordenca i agra». Aquest veire té, doncs, facetes diferents: paraula culta, arcaïtzant, elitista quan la llegim de la mà d'aquests poetes o mot popular però carregat de tot l'autoodi injectat al català rossellonès... I així naveguem, i així, de mica en mica, naufraguem perquè els francesos ens han destruït el vaixell a cops de canó i no sabem fer allò que caldria amb els catalans de més al sud: considerar-nos els seus iguals sense temor ni vergonya. I vosaltres, estimats catalans del meu sud, podríeu fer el minúscul gest d'acceptar en el nostre bell diccionari comú dues pàgines d'entrades vingudes d'aquest nord, que també és vostre.