Els fills d'Homer a les valls dels Balcans

Homer, al segle XX, encara vivia. Vivia a través dels seus hereus que, sense saber-ho, continuaven component i recitant si fa no fa com ell componia i recitava. Deixaré de banda, aquí, la insoluble qüestió de l'existència real o fictícia d'Homer, cenyint-me a l'opinió com sempre assenyada d'Oscar Wilde: «L'Odissea va ser escrita per Homer, o per un altre grec que es deia igual.» Homer, al segle XX, encara vivia però els poetes que el feien viure a través seu eren originaris dels Balcans i duien noms albanesos o serbis. Eren, pel que sembla, els últims aedes a compondre i recitar poemes èpics en festes de poble i celebracions familiars. Van ser descoberts als anys trenta per dos universitaris nord-americans, Milman Parry i Albert Lord, que van explorar el mosaic ètnic, lingüístic i religiós dels Balcans a la recerca d'aquests descendents d'Homer que ningú amb una mica de seny no pensava que poguessin existir.

Van trobar el millor d'entre ells al Kosovo. Era un pagès musulmà analfabet anomenat Avdo Medjedovitch (grafia anglicitzada de l'època), d'una seixantena d'anys. L'objectiu de Parry i Lord era d'estudiar la composició de poemes orals per intentar entendre com havien pogut ser compostes La Ilíada i L'Odissea. Per això demanaven als poetes de recitar la mateixa poesia en dies diferents, per apuntar les variacions i intentar entendre la mecànica interior tant de la composició com de la memorització. Així, al final, van poder establir que les repeticions recurrents d'aquests dos poemes –«Quan es desperta amb dits de rosa, l'aurora»– servien de crossa als aedes per poder improvisar, gràcies a alguns artificis mètrics que els permetien anar tirant i tirant. En primer lloc, doncs, van descobrir que aquests poetes improvisaven sovint, utilitzant segons els casos l'albanès o el serbi. I Avdo Medjedovitch, tot i no tenir el talent d'Homer, va aconseguir improvisar un poema de dotze mil versos de mètrica regular, titulat Les noces de Meho, fill de Smail. Aquest pagès analfabet va crear el seu poema a davant dels micròfons de Parry i Lord, quatre hores al dia durant dues setmanes completes (se'n poden sentir fragments al lloc web de la Milman Parry Collection).

Mig segle més tard, l'excel·lentíssim i massa poc traduït al català escriptor albanès Ismaïl Kadaré va publicar El dossier H., una novel·la en què imagina com aquests dos universitaris viatgen per l'Albània profunda a la recerca dels fills espirituals d'Homer. El poeta que enregistren, diu el novel·lista, «començà a cantar amb una veu que no tenia res a veure amb la que tenia quan parlava. Era una veu antinatural, freda i uniforme, que secretava angoixa, com si vingués d'un altre món». L'Albània d'aquesta novel·la és precomunista, però, com sempre en l'obra de Kadaré, està submergida en la paranoia d'estat i els tripijocs de funcionaris zelosos. I deu ser per això que Kadaré es permet una mena de broma etimològica, fent explicar a un dels seus personatges que el primer vers de La Ilíada: «Canta'ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d'Aquil·les», es diu, en grec antic: «Mênin áeide, theà, Peleïádeo Akhilêos» i que, doncs, el primer mot del gran poema èpic correspon al mot albanès meni, que significa rancor. I així tots els Balcans de Kadaré rauen dins una paraula d'Homer.