Amb independència viurem independents

Sempre m'ha semblat estrany i altament sospitós els que es preocupen per la sort dels seus adversaris. Els polítics tenen el costum de parlar dels seus contraris advertint-los dels perjudicis que tindran si continuen fent el que fan, quan el més normal seria que no diguessin res o més encara, els animessin a persistir en els que creuen que és un error perquè al final els seus errors, en el cas que ho siguin, els afavoririen a ells. Les circumstàncies tan excepcionals que vivim fan que també sovint siguin molts els que es preocupen pels perjudicis econòmics que suposaria per als catalans la independència de Catalunya, però mai no parlen de com queda Espanya sense Catalunya. I el curiós del cas és que els més actius siguin els unionistes d'aquí i d'allà. En una situació normal, seria per agrair-los el seu neguit puix que interpretaria que pateixen per nosaltres, però en tots els casos hi veig més una estratègia de fer por que no pas una sana preocupació pel nostre benestar. Tinc la impressió que tot i que d'entrada no accepten les normes democràtiques d'un referèndum emparant-se amb la Constitució, ells i tot el potencial mediàtic espanyol ja han començat la campanya pel “no”. L'estratègia és la utilització del que en podríem anomenar l'opinió de prestigi. Són personatges de rellevància pública que fan públic el seu suport a una causa o ideologia, amb la pretesa (suposo jo) intenció vanitosa de creure's posseïdors d'un plus de superioritat respecte a la resta de mortals. Els Estopa, per exemple, els reconec una rellevància i una superioritat respecte a la música, però la seva opinió de si votarien “sí” o “no” en un referèndum, per mi és irrellevant; té el mateix valor de qualsevol altra persona.

Josep Piqué, a Onda Cero, president del Cercle d'Economia i de Vueling, diu que els empresaris catalans estan inquiets en aquest debat sobre la independència, i deixa caure, com aquell que no ho vol dir, una amenaça: amb una Catalunya independent Vueling faria algun tipus de reflexió. Tampoc cal més claredat per endevinar què insinua. I va dir que algunes empreses, sense anomenar-ne cap, deixaven d'invertir aquí. Una mitja veritat pot arribar a ser una mentida.

Si alguna empresa es repensa a invertir aquí, que pot ser que sigui veritat, en sabem les causes? Perquè podríem pensar en moltes i d'importants: els cost de l'energia. El gran dèficit de les infraestructures. La dificultat d'obtenir crèdit. El cost de la finançament, si en té. Els desprestigi de la marca Espanya i de totes les seves institucions. Si serem intervinguts o no. Si continuarem a l'euro o n'haurem de sortir... només cal repassar els diaris d'influència internacional de les últimes setmanes i hi veurem com veuen Espanya. I no ens enganyem, ni ens enganyin; cap d'aquestes valoracions negatives és imputable a l'independentisme català; és imputable al govern espanyol i al desprestigi total de totes les seves institucions.

Un estudi d'AT Kearney, que publicava aquesta setmana un diari econòmic espanyol sobre els països més atractius per als inversors dels Estat Units deia que l'Estat espanyol és el que té el pitjor atractiu; dels 25 del rànquing és el que té més aspectes negatius amb un 31% i també menys coses positives, un 5%. I cap dels ítems valorats no era la independència de Catalunya. Així és que als empresaris o executius, que parlen en nom dels empresaris, els hauria de preocupar i potser ocupar molt més el fet que qualsevol de les gran empreses, pel sol fet de ser espanyoles, tenen una penalització i un sobre cost importantíssims.

Jo no sé si independents viuríem millor o igual, dependrà de nosaltres, però el què sí que sé és que viuríem independents, i ser independent és un valor molt important sempre, però especialment en aquest moment de gran desprestigi de la marca Espanya en què ja sabem el cost que ens té viure dependents.