Sort en tenim, dels avis!

Cada dia veig més avis i àvies polivalents. Abans de la crisi, és a dir, abans que la inèpcia dels uns ens llancés al fons del pou i que la inèpcia dels altres aconseguís fer el pou cada dia més fondo, abans d'aquesta calamitat que ens ha tocat viure, els avis i àvies començaven a protestar tímidament perquè s'estaven convertint en mainaders gratuïts i tot sovint en pares de facto. Avui fan això i molt més sense piular. Els àvies i les àvies aguanten el pes de les famílies i en mantenen l'estructura invertint-hi temps i diners. Avis i àvies que han suat de valent per tenir un cert confort a la vellesa esdevenen avui salvavides en situacions molt desesperades. I són la referència familiar més sòlida quan els fills se separen i els néts passen per moments de desorientació.

Si parlo explícitament d'avis i àvies no és per melindros de correcció política, sinó perquè el genèric masculí no oculti el paper de les nostres àvies. Això avui també està canviant, però és convenient recordar que, amb crisi o sense, elles han estat mainaderes, minyones, cuineres, infermeres i mares substitutòries d'ofici. La majoria ha viscut temps pitjors de gana i misèria, i això inclou les nombroses besàvies que, amb la prolongació de l'esperança de vida, encara ajuden a menar les cases.

La sociologia ha encunyat la paraula anglesa grandparenthood, que és anàloga a paternitat i maternitat, però traslladada a una generació anterior. En espanyol es fa servir abuelidad o abuelitud, i en català ho he vist reconvertit en un estrany aviïtat. Tant li fa, perquè el concepte és l'invent de la sopa d'all. Ara es descobreix la importància del paper dels avis i àvies, una realitat tan antiga com la incorporació de la dona al mercat de treball, que alguns volen fer creure que és de fa quatre dies. Els que sí que s'estan incorporant al repartiment de les feines familiars són ells, els avis masculins.