Els fills del benestar

Aquests dies me les he vist de tots els colors per trobar un lampista competent que arreglés el degoteig de fuites d'aigua d'una canonada soterrada que s'ha fet massa vella. No ho entenc. On són els aprenents que rellevaven els professionals de l'ofici? Ara resulta que falten bons lampistes, quan hi ha uns índexs d'atur que fan tremolar, sobretot entre els joves que ni tan sols han acabat l'ESO. Són un sector de població amb un perfil molt específic: tenen entre setze i divuit anys, viuen amb els pares i, quan se'ls pregunta pel futur poden respondre tranquil·lament: “A mi me da igual, venderé droga.” Això és el que m'ha explicat una professora tutora de cursos postobligatoris que s'ofereixen als qui han fracassat en l'educació secundària. Segons ella, els cursos de formació professional són imprescindibles per rescatar aquests joves de la marginalitat perquè, gràcies a això, un 70% o 80% continuen estudiant o s'incorporen al món laboral, tot i la situació que vivim. Aquest sector de població juvenil “sense futur”, que no té la formació dels qui troben feina a l'estranger, només és la punta d'un iceberg. Fa temps que coneixem les dificultats que tenen els joves per emancipar-se, fins al punt que molts d'ells porten “vida d'adolescent” quan ranegen la trentena. En aquests moments el panorama que dibuixa la situació laboral no és gens encoratjador i repercuteix directament sobre ells. És un tema que no depèn només de la motivació fiscal que cal donar a les empreses perquè incorporin aquest sector de població al món del treball, sinó també de l'educació per l'esforç que es mama a les famílies i als centres d'ensenyament en general.

La figura de l'aprenent s'ha perdut i molts joves queden despenjats, ja que a partir dels catorze anys ni se'ls ensenya ni se'ls impulsa a treballar fent pràctiques a les empreses. Em pregunto si la dinàmica familiar no pesa tant o més en l'alt percentatge de desocupació de molts joves. Sé per una amiga sueca que viu a Barcelona que, als països nòrdics, els progenitors acostumen a fer fora de casa els fills als setze anys, perquè aprenguin a volar sols. Això és el que ella va viure i, anys després, ha aplicat en el seu fill. En el nostre país, el fet que molts joves no es puguin emancipar quan voldrien no és un tema nou; si reculem unes quantes generacions, als anys setanta per exemple, a catorze i quinze anys no teníem una adolescència fàcil, vivíem a la casa familiar però estàvem obligats a treballar a l'estiu i pagar-nos algunes despeses importants. Treballàvem on fos: veníem gelats i escombràvem, si feia falta, i no ens queien pas els anells. Retrocedint encara un parell de generacions, fins i tot els adults casats es quedaven a viure amb els pares o els sogres. Encara que aquest sigui un model de vida gens desitjable, no estic tan segura que treballar a partir dels catorze o dels quinze anys no sigui eficaç per aprendre a espavilar-se. Des de fa dècades hem negat als joves la possibilitat de treballar a l'adolescència, d'aprendre un ofici i d'encarar un matí de feina després d'una nit ociosa. Les polítiques educatives que havien animat alguns joves a fer mèrits per jubilar-se a la universitat són les que estan retallant la inversió en formació professional per als qui més ho necessiten.

Els joves no es mereixen la situació laboral actual i no els hem ajudat gens sobreprotegint-los, ja que l'excés de paternalisme s'ha acabat convertint en un impediment per a la pròpia independència dels qui van néixer en l'anomenada “societat del benestar”. La mateixa societat que els va embolcallar amb cotó fluix a la infantesa els dificulta ara l'accés al món del treball. Malgrat tot, les dificultats poden ser un esperó perquè ells desenvolupin les seves capacitats i qüestionin dinàmiques que no funcionen. Aquest país no es farà exclusivament amb l'exercici de la llibertat ni guanyant lligues de futbol –que també–, i encara menys seguint els passos de Grècia, on dos equips de futbol local (el Paliopyrgos i el Voukefalas) han aconseguint patrocinadors tan poc convencionals com una funerària i un prostíbul. Als equips grecs els podríem suggerir que es plantegin d'incloure a la samarreta la mascota de la processó de Verges i transformin els micros en cotxes fúnebres. No crec que cap club esportiu d'aquí els vulgui imitar. El país que volem es farà amb menys excentricitats i més valors educatius. D'altra banda, és cert que, a més dels joves que han de marxar del país i els ni-nis, hi ha sí-sís, és a dir, joves que volen crear la seva pròpia empresa i als qui cal facilitar l'accés al crèdit i els tràmits burocràtics. També calen molts esforços educatius renovats per combatre el desànim dels sense futur amb ganes de superar-se, de viure, de realitzar-se com a persones. Al cap i a la fi, les dificultats són mestres de vida.