L'onze d'octubre

Es podia esperar que l'onze d'octubre d'enguany no seria un dia com els altres. La inauguració de l'any de la fe es va tenyir de nostàlgia. Era impossible no recordar la situació de l'Església l'onze d'octubre de 1962, el dia en què Joan XXIII inaugurà el Vaticà II, l'últim dels concilis i el segon celebrat a la basílica de Sant Pere. L'aspecte de la basílica, plena a vessar de mitres, era idèntic al que oferia cinquanta anys enrere. Però els ànims, ai!, no eren els mateixos. La preocupació va fer acte de presència en la cara de Benet XVI i en l'actitud dels bisbes presents a la solemne cerimònia, la majoria dels quals no van participar en la inauguració del Concili, perquè no eren bisbes. Dels pares conciliars (2.540), només 69 segueixen vius. Ignoro si eren o no presents a la cerimònia commemorativa, però resulta fàcil imaginar els pensaments que, sens dubte, envaïen la platja dels seus cors: “Qui t'ha vist i qui et veu, Església meva!” La barca de Pere navega a la deriva. Les tempestats s'encadenen i els esculls es multipliquen. Els bisbes ho saben. Els seus ulls estan pendents del rostre de Benet XVI, de la seva veu, mancada d'energia, i dels seus cabells blancs, el solideu que la vida li ha imposat. Benet XVI no pot dissimular la pròpia nostàlgia. Cinquanta anys enrere, ell era un jove professor de teologia, de 35 anys, que acompanyava, en qualitat d'assessor, el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. Tot un honor, impossible d'oblidar. En efecte: Benet XVI va donar pas al record d'aquella seva vivència: “Jo era aquí, en un dia com avui, i vaig tenir el goig de fer una experiència única. Poques vegades en la història es té una oportunitat com aquella de palpar la universalitat de l'Església.” Benet XVI no es va poder estar de dir que aquella Església que va palpar aleshores “era una Església viva”, plena de goig i d'esperança (en paraules de Joan XXIII), disposada “a portar l'Evangeli als últims confins de la terra” (en paraules de Benet XVI). L'evangeli, no el papa, que és el que de fet ha succeït. Wojtila, el papa viatger, va recórrer 1.200.000 quilòmetres. 578 dies viatjant, vivint als núvols, sense brúixola, perseguint l'èxit, la fita que, en el context evangèlic, condueix al fracàs.