No portis el teu amor a la ciutat

Hi ha infi­ni­tes històries dolo­ro­ses que tra­ves­sen les nos­tres ciu­tats. Em pas­sejo per un gran magat­zem d'arti­cles de segona mà i cada cop que toco un objecte intento ima­gi­nar-me d'on prové. Una escul­tura d'ele­fant podria ser d'un cli­ent, que sim­ple­ment s'ha can­sat d'ella perquè la té molt vista, és un record d'un viatge incòmode o un regal d'algú ja inde­sit­jat. També, però, podria pro­ce­dir d'un pis bui­dat perquè el pro­pi­e­tari ha mort, ha anat a petar a una residència o ha estat embar­gat per un d'aquests bancs, tan aju­dats i que tan poc aju­den.

En la mun­ta­nya de dis­cos, enmig la col·lecció magnífica de clàssica, apa­rei­xen també músics con­tem­po­ra­nis. Entre ells un reco­pi­la­tori de Kenny Rogers, usat i bas­tant rat­llat, amb alguns dels seus temes extra­or­di­na­ris. La veu de vellut de Rogers i les melo­dies country con­tras­ten amb les lle­tres de les cançons: deso­lats amors hiver­nals, noies vio­la­des i nois que no volen apli­car una ven­jança justa, juga­dors de pòquer que han aprés a lle­gir els ulls dels altres homes, dones que s'embor­rat­xen en bars noc­turns de Toledo, a Ohio...

De les bala­des tris­tes de Rogers, m'agrada espe­ci­al­ment Ruby, don't take your love to town, una novel·la breu sobre un veterà del Viet­nam paralític, que observa com la seva dona es pinta per sor­tir de farra a la ciu­tat. És un autèntic bolero que Rogers aca­ri­cia, tot i el dolor que des­criu. El com­po­si­tor del tema va ser Mel Tillis, que havia cone­gut infi­ni­tat de desgràcies men­tre can­tava en els pubs noc­turns d'Oki­nawa els anys cin­quanta quan feia la mili.

Ni a cent metres del magat­zem de segona mà, trobo una cap­taire bruta, que demana en una can­to­nada men­jar per als seus gos­sets. No puc evi­tar repe­tir-me la tor­nada de la cançó en llançar-li unes mone­des: “No por­tis el teu amor a la ciu­tat.”