Premis i vergonya

Som en plena època de collita de premis. A mesura que s' acosta la fi de l'any organitzacions i entitats diverses es dediquen a guardonar personatges i mig pensionistes per la seva contribució social, política i cultural. Que en això dels premis no és or tot el que llu fa temps que està escrit. La mà esquerra, les relacions públiques i el negoci pesen tant o més que les qualitats del guardonat. Però hi ha exemples que pel seu especial simbolisme se'ls hauria d'exigir un plus de dignitat i decència. El premi dels premis són els Nobel que atorga la fundació noruega que porta el nom de l' inventor de la dinamita i de la seva mala consciència. I d'entre la tirallonga que cada any concedeixen, el de la Pau representa l'excel·lència. Des que el 1901 l'advocat i periodista Frédéric Passy va rebre el primer fins ara, la llista de guardonats és un aiguabarreig d'encerts i d'errors. Al costat del Comitè Internacional de la Creu Roja, d'Amnistia Internacional, de la Mare Teresa de Calcuta, d'en Martin Luther King, d'en Nelson Mandela o de l'Andrei Sàkharov hi ha Henry Kissinger, Koffi Annan, les Forces de Pau de les Nacions Unides i la Unió Europea. Aquest últim cas és especialment sagnant perquè, després d'anys d'espera, li donen just quan l'euro fa aigües. Una altra mostra de frivolitat va ser l' any passat, quan entre les guardonades hi havia la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf, per la defensa dels drets de les dones africanes. Ara una altra premiada, l' activista Leyman Gbowee, l'ha denunciada per la seva suposada vinculació amb Charles Taylor, un dels més sanguinaris senyors de la guerra africans i avui condemnat per un tribunal internacional. La falta de rigor només és equiparable a la vergonyant acceptació per part de la Unesco de 3 milions d' euros del tirà guineà Teodoro Obiang per finançar científics que treballen per millorar les condicions de vida dels pobles. Un sarcasme venint d'un dictador que dirigeix el seu país com la seva finca particular.