Per viure millor
Vivim un període fascinant, desconegut en la nostra vida i en moltes generacions. Hi ha una allau de gent que està en una realitat nova. Pensa de forma lliure. Persones molt diferents, provinents del món no polititzat, ara, a poc a poc, es decanten cap a la defensa de fer-se també seva la idea de “Catalunya, un nou estat d'Europa”. Gent del poble que fins ara no se sentia propera al tema nacional i s'ha fet seu un tema inevitable a qualsevol lloc on la gent es troba. El futur de Catalunya, la idea que sigui lliure.
És un fet que irromp en les seves vides. Una idea que ho abraça tot i produeix un neguit ideològic desconegut. Persones que reben la influència de la catalanitat desfermada a tot arreu, gent que els fa ser protagonistes de forma molt variada. Però ningú se n'escapa. En un fet vital no hi ha neutralitat possible. O estàs a favor de la llibertat de Catalunya o a favor del seu sotmetiment a Espanya. Les reaccions van des d'explicar, comparar, escoltar, discutir, valorar o indignar-se fins a no manifestar-se de forma explícita per una prudència atàvica. La memòria de generacions que han viscut amb por la preeminència i domini de l'Espanya oficial. Espoliadora i violenta, genocida i centralista.
Gent del carrer, molt més oberta de mires que aquests intel·lectuals signants, ara, d'un diàleg entre Espanya i Catalunya per anar vers una Espanya federal. Quan fins ahir mateix no els havia preocupat gens, com bé explica Quim Monzó. Hi ha un grup que ve d'una hegemonia cultural de marxisme de cartró pedra –no entenen el compromís d'IC amb els problemes reals de la gent; tants anys volent les masses al carrer i, ara que surt un milió i mig de persones, ells a la figuera. Pobres–. Uns altres són vergonyants signants del Foro Babel, companys de viatge en l'intent de genocidi cultural a Catalunya. Hi ha magistrats, virtualment adscrits –on era la independència judicial?– al PSUC, després propers a IC de forma oportuna. També periodistes suposadament assenyats, sempre però al servei del que diuen a Madrid. I altres espècies semblants, tots ells fan olor de naftalina. No s'han airejat de temps més enllà del melic, no han mirat el país.
No estan els temps per cants de sirena dels encantadors de serpents d'ahir. L'Espanya excloent ens fa mal des de fa 300 anys, quan per la força de les armes ens va imposar l'administració, l'economia i la cultura. Pel seu interès han volgut revertir l'economia i el fet natural volent convertir Madrid i Espanya en el centre d'una realitat inexistent. A l'Europa d'avui, ja a finals dels cinquanta es parlava del camí de la costa, del corredor mediterrani, gens llunyà del que els romans havien traçat en les comunicacions naturals i els fets econòmics i de comerç i cultura. El criteri polític espanyol prima sobre l'econòmic, però ara per dissort seva a la gent li ha caigut la bena dels ulls. Amb les coses de menjar no s'hi juga. Tampoc amb la cultura, la identitat, les infraestructures, els diners, la justícia o la constant humiliació.
Els catalans volem parlar amb Espanya de tu a tu, d'igual a igual, per un fet natural, transparent i ben simple. Per fugir de l'abisme. Espanya és una construcció artificial basada en el tancament interior, entotsolada en si mateixa, en els dominis dels altres. Ara Europa no té fronteres, la democràcia és la determinació final en mans de la gent. Els espanyols que ara diuen que volen emprendre el diàleg, no la bona gent que hi ha i que no deixen que es puguin manifestar sense por de represàlies –només cal mirar el ressò produït pel que ha dit el fins ahir mite espanyol Iniesta, jugador del Barça–, o els neodialogants catalans convertits de miracle, de la nit al dia, en defensors de l'entesa entre Espanya i Catalunya, només han de mirar Anglaterra i Escòcia. Tan senzill, tan simple.
Volem ser lliures per viure millor, per ser més feliços, per fugir d'un estat opressor que es fonamenta en l'estultícia, la ignorància i la por. Pel triomf de la justícia, de la llibertat, del progrés per tothom.
