Respirar i caminar

M'arriba el comunicat del Sindicat d'Estudiants en què es convoca a la vaga de dijous als Instituts i les universitats. Les argumentacions parlen de la necessitat d'enderrocar les barreres econòmiques perquè tothom pugui accedir a l'educació superior, reclamen la readmissió dels 49.000 docents que han quedat sense feina, demanen que les retallades s'apliquin als banquers i que els diversos governs retornin els 4.000 milions d'euros escatimats a l'escola pública. També es denuncia la repressió policial i s'exigeix la dimissió del ministre neofranquista José Ignacio Wert. No és precisament una literatura lleugera: els termes són contundents, de militància vibrant i reivindicativa, de compromís en la lluita per a una societat més justa i tot i que segurament, les orelles esquerres més fines, ho perceben com música, per a les orelles dretes deu ser un soroll summament irritant. He sentit nombroses opinions –probablement poc innocents– que consideren inapropiades i inoportunes tant aquestes mobilitzacions com la futura vaga general del 14 de novembre. Es veu que caminar i respirar no són coses compatibles i que, ara que les emotivitats nacionals han caigut damunt totes les coses i les han tenyit amb els seus colors vivíssims, ara que hi ha tanta excitació a les portades dels diaris, i en les declaracions i en les tertúlies radiofòniques predomina la trompeteria, sembla que allò que situa el debat en l'eix esquerra-dreta i en els aspectes socials trastorna i ens distreu de la veritable causa nacional. La immensa manifestació de l'11 de setembre i la nitidesa del crit que s'hi va sentir han sacsejat els ànims col·lectius, l'independentisme ha pres consciència de la seva força, moltes voluntats indecises han anat tombant cap a les seves tesis i ens ha quedat més de mig país entre il·lusionat i sorprès de la seva pròpia determinació.

Tothom està convençut d'estar vivint un moment històric, les expectatives creades són altíssimes i és en aquest context, agafant l'aire d'una atmosfera tant galvanitzada, que el president Mas, que no va participar en la manifestació però ha tingut l'habilitat de fer-se-la seva, pot convertir-se en el primer dirigent del món que no únicament no paga cap preu per la política d'austeritat, sinó que, a més, guanya suport electoral i s'aproxima a la majoria absoluta. I encara que es tingui la impressió que des de les seves conselleries es fa anar les tisores amb excessiva fruïció i es dóna cobertura ideològica al desmantellament de les polítiques públiques, la matusseria del govern espanyol ha eximit el govern català de qualsevol responsabilitat.

De fet, poder prosseguir amb la devastació suïcida de les retallades i sortir-ne indemne tot senyalant Madrid, no només deu ser una raó més per a la independència, sinó que també és un estímul per entendre que a les properes eleccions no només ens juguem la existència d'un estat propi sinó la seva naturalesa.

Els joves del sindicat d'estudiants em penso que ho tenen molt clar i deu ser per aquesta raó que a alguns els resulten tan molestos.