Entre Madrid i Berlín

La crisi de l'euro ja fa quatre anys que dura i res no indica una solució propera. A l'inrevés. Alguns economistes diuen que, com a mínim, durarà deu anys (cal que suposem que descomptant els quatre que ja hem passat) i d'altres constaten que hem passat de la fase aguda de la crisi a la crònica.

Una de les conseqüències, potser inevitable, de la crisi és que han aparegut infinitat d'experts. El guirigall que formen és formidable i ajuda a crear la sensació que aquí ningú no sap gaire cap on hem d'anar. Cada polític, cada economista, cada organisme internacional, cada premi Nobel hi diu la seva amb l'esperança d'endevinar-la i guanyar el prestigi, les eleccions o la posterioritat. I, en canvi, es troben a faltar líders polítics que tinguin una visió de la jugada més enllà del pur present o del futur més immediat. Perquè no ens enganyem: la crisi és, fonamentalment, una crisi política que només tindrà solució des de la política. No es tracta de menysprear la importància dels fluxos econòmics, més o menys autònoms, ni de preconitzar un retorn a la via intervencionista que, en part, és la que ens ha portat a la situació actual. No es tracta d'això. Es tracta de trobar polítics que siguin capaços de prendre decisions al marge o en contra dels interessos partidistes o dels sentiments de les opinions públiques de cada país.

Aquests dies, per raons diverses, he tingut ocasió de repassar les vides de De Gaulle –magnífic, el Memorial instal·lat en una de les sales dels Invàlids– i Churchill; excel·lent escriptor, premi Nobel de literatura. De Gaulle va anar en contra de l'opinió pública francesa en dues ocasions transcendentals: quan no va acceptar la derrota del seu país, l'estiu del 1940, a mans de les tropes alemanyes; i quan va propiciar la independència d'Algèria després d'haver tornat al poder amb la idea de fer exactament el contrari. Per la seva banda, i com és sabut, Churchill va lluitar pel rearmament de la Gran Bretanya enfront del pacifisme claudicant de Chamberlain, però les seves opinions van ser tingudes per les d'un bel·licista perillós. Fins que, començada la II Guerra, el van haver d'anar a buscar. Ara, en canvi, la majoria de polítics europeus –per no dir tots– semblen presoners de les seves respectives opinions públiques i no gosen prendre aquelles decisions que realment podrien fer sortir Europa de l'actual cul de sac.

La cancellera Merkel té raó quan reclama que cap país no gasti més del que ingressi, i quan lluita aferrissadament per imposar disciplina pressupostària als països del Sud d'Europa. Sense la insistència alemanya, escàndols com els de Bankia potser no s'haurien destapat mai. Però amb la raó no n'hi ha prou. I Merkel no pot estar pendent del perillós sentiment de superioritat d'una part important de l'opinió pública alemanya perquè això dóna arguments als qui pensen que els vells dimonis històrics no han desaparegut i presagia el pitjor futur possible per a Europa. A l'altra banda de la balança, Rajoy té raó en exigir la màxima austeritat possible en la despesa pública. Però la perd quan deixa en la impunitat els abusos bancaris; asfixia les autonomies i carrega el cost de l'austeritat en la sanitat i l'ensenyament. És a dir, abusa dels més febles, els ciutadans, i no té el valor de reformar l'estructura funcionarial de l'Estat, aquesta immensa nau burocràtica que engoleix bona part dels recursos públics però on el PP manté una inacabable reserva de vots. I el més depriment és que no s'albira en l'horitzó de la Unió Europea polítics capaços de retornar a la política la capacitat de decisió que, en certa manera, la justifica.