No tenim por

Una professora de batxillerat d'un institut català porta els seus alumnes a veure Luces de Bohemia, a la Biblioteca de Catalunya. L'espectacle dirigit per Oriol Broggi ja va triomfar la temporada passada a Barcelona i de gira per tot Catalunya, i ara es torna a representar amb el mateix èxit. Els nois de segon de batxillerat tornen impressionats per l'actuació de Lluís Soler, emocionats pel text de Valle-Inclán, que prèviament han treballat a classe. Fins aquí el fet, que probablement es deu haver repetit amb altres professors i alumnes catalans. I a partir d'aquí, les reflexions. La primera: hi ha professors, moltíssims, que malgrat els problemes que viu actualment l'ensenyament públic a Catalunya, i que els afecten de forma negativa en l'exercici de la docència i en les seves condicions laborals, continuen abocant-se a l'ofici amb un entusiasme que depassa amb escreix el simple compliment de la feina amb responsabilitat. La segona reflexió és que no sembla que els instituts catalans estiguin en la línia que assenyala el ministre Wert d'educar els seus alumnes en la ignorància o l'aversió a la literatura o la història d'Espanya. Tampoc no sembla –si hem de jutjar per l'èxit de l'espectacle Luces de Bohemia– que els espectadors de teatre catalans tinguin tendència a allunyar-se de la cultura espanyola i tancar-se en un nacionalisme excloent i “ensimismado”, aquesta paraula que agrada tant als opinadors dels diaris madrilenys. Em resulta impossible compartir, doncs, el neguit d'algunes persones com l'actor Ramon Madaula, que asseguren que no estan a favor de la independència perquè no volen renunciar a l'obra de Lorca o de Miguel Hernández. Jo tampoc hi vull renunciar, de cap manera. Ni puc imaginar una Catalunya independent que girés l'esquena a la cultura espanyola, a la qual, per raons òbvies, estem més lligats que a cap altra. De la mateixa manera és, per mi, totalment innecessari el debat sobre la presència del castellà a la Catalunya independent. Aquí ja fa temps que sabem que no cal parlar català ni tenir cognoms catalans per ser independentista. La presència i el pes del castellà a Catalunya és, avui, una realitat innegable, tant com els lligams sentimentals, històrics i familiars d'una gran majoria de catalans amb l'Estat espanyol. No volem ser un país “ensimismado” ni una Catalunya entotsolada. No volem tancar-nos. Volem obrir portes i finestres i ser hospitalaris i acollidors. No tenim por.