Minut 17:14

“Pujol, enano, habla en castellano”: el crit va ser unànime i televisat en directe a tot l'Estat espanyol per les televisions que enfocaven una munió de gent amb banderes espanyoles constitucionals i preconstitucionals al carrer Gènova davant la seu del PP aquella nit d'eleccions. A dalt, José María Aznar i la seva gent saludaven amb cara de circumstàncies puix que els resultats que s'esperaven no es van assolir. Després va venir allò d'“hablo en catalàn, en la intimidad”, i va signar amb CiU el pacte del Majestic, un pacte que cedia als Mossos la responsabilitat del trànsit a les carreteres catalanes, competència que la Constitució es reserva com a exclusiva de l'Estat, i l'abolició del servei militar, una altra cessió que la Constitució no preveia. Però en aquells moments Aznar hauria donat tota la seva herència, com ens ensenya la Bíblia, pel plat de llenties d'assolir la presidència. A la segona legislatura, amb la majoria absoluta, es va treure la careta i es va mostrar amb la seva patologia, fins al punt que avui les seves intervencions incomoden fins i tot la part central del PP.

En economia, i especialment els inversors, saben que “l'èxit del passat no en pressuposa un de futur” i, com que els exemples per il·lustrar aquesta veritat són tants i tant clars, no cal insistir-hi gaire, però tristament encara avui hi ha força sectors de la societat que combreguen amb aquesta afirmació, tal com dic, tristament contrastada.

Analitzar els fest a destemps sempre suposa la possibilitat de caure en un error de judici. Ara, per exemple, es diu molt, i s'hi insisteix, que una majoria de catalans vam votar la Constitució i que, si anem més lluny, ens poden dir que la Generalitat de Francesc Macià va passar de la República Catalana a la Generalitat Catalana, en pocs dies. Reconec que ambdós fets van ser dos èxits dels espanyols, però avui seria un error pensar que aquells èxits seus en predisposen de nous en aquest sentit. I la raó és clara, avui tot l'entorn nacional i internacional és diferent i, a més, per primera vegada en 300 anys, Catalunya ha arribat al minut 17:14, un fet nou que deixa clar que ja no es pot passar de l'“enano, habla en castellano” al “parlar català a la intimitat” com un acte de seducció.

El paradigma català ha canviat i hem passat del “ja sóc aquí”, que ha durat trenta anys, al “no ha anat bé” i el poble català i el seu president han iniciat un full de ruta alternatiu. Què voldria que fes Rajoy el dia 26-N? Ho preguntava Josep Cuní al president Mas, i la resposta va ser totalment pragmàtica i gens romàntica: que fes com David Cameron. Ja ni tan sols demana el pacte fiscal, perquè aquest estadi ja ha quedat superat. L'objectiu irrenunciable que vol ara Catalunya ja és fer un referèndum. I pensar que el 26-N podrien canviar les coses, em sembla un error greu d'apreciació; ara, l'única possibilitat ja només és per una bona negociació del camí, però no per condicionar el punt d'arribada, i ells han de saber que només es pot pactar amb l'adversari en un pla d'igualtat i no amb la força ni amb la por.

Sospito que el camí iniciat no serà fàcil perquè intentaran totes les estratègies per fer-nos avortar en aquesta pretensió nostra, però hem de ser forts. De moment han iniciat un procés d'intent de destrucció de les petites estructures de l'Estat. Aquesta reforma de l'administració anunciada per evitar duplicitats és la darrera mostra d'aquest procés recentralitzador que, juntament amb les persistents i sistemàtiques invasions de competències dels distints governs espanyols i denunciat aquesta setmana pel govern català, evidencia que el PSOE i el PP van junts.

“Espanya fa venir ganes de plorar.” Paraula de rei.