L'Espanya plural

Sempre que el PP ataca les nostres modestes ambaixades penso en Londres. Era dissabte i, a Bond Street, dues adolescents intentaven fumar sense deixar caure a terra les compres que havien acumulat durant el dia. Tenien les cames llargues, però caminaven fent tentines sobre els talons de les sabates de disseny i movien el cul amb poca gràcia. Passejant, de seguida vaig arribar a Cavendish Square. En una de les mansions onejava una bandera enorme amb la creu d'Occitània. No em va sorprendre que França dediqués tants quartos a promoure el Llenguadoc. Vaig pensar que, si el català estigués en la situació de l'occità, també tindríem una casa com aquella, potser amb una bandera igual de grossa. Andalusia gasta més que Catalunya en promoció l'exterior i no veig que ningú protesti. Quan vivia a Londres, l'Institut Ramon Llull era una noia amb un portàtil, mentre que el Cervantes tenia una mansió a Belgravia. La colònia del país deia que l'institut de la “ñ” tendia a amagar els cursets de català que està obligat a oferir per llei. Un dia vaig assistir a una conferència i vaig baixar a la biblioteca, i la literatura catalana no estava gaire ben tractada. El conferenciant era tan tòpic que fins i tot un andalús li va etzibar: “No en tens ni idea d'Espanya i no perquè siguis anglès sinó perquè ets un mercenari, com la majoria d'hispanistes.” Ara, el PP parla de l'Espanya plural mentre veta el català a Europa i l'intenta exterminar a València i a les Balears. La catalanitat és un problema perquè l'element que dóna força a qualsevol centralitat política i econòmica és la cultura. Hi ha una relació íntima entre el progrés d'un territori i la seva llengua pròpia. Si Barcelona no és com Gènova o Marsella és perquè no ha renunciat al català. No ens han salvat els jocs olímpics, ni ens salvarien quatre ministeris. La pedra de toc és la cultura. Per això Pedro J. es va oferir a intercedir a favor del pacte fiscal a canvi de posar fi a la immersió lingüística. El problema no són els diners, ni els fans de la Roja, el problema és la potència que tindria Barcelona si els catalans poguéssim promoure el nostre país amb normalitat.