I amb l'exili, el silenci

És ben sabut que un dels dolors més aguts que pugui acompanyar un exili és la pèrdua progressiva de la llengua nadiua, ofegada per un nou entorn humà. William Shakespeare, que pel que se sap mai no va sortir d'Anglaterra, evoca aquesta ferida a Ricard II, en boca de Mowbray, un noble forçat a l'exili per decisió reial. Es tracta d'un discurs en versos blancs (sense rima) que transcric sense marcar la separació dels versos: «Ara hauré d'oblidar la llengua apresa en aquests quaranta anys: el meu anglès natiu, perquè d'ara endavant no em servirà més que una arpa o viola sense cordes; o com un instrument dintre d'un estoig, o, aquest obert, com si estigués a mans de qui no sap treure'n harmonies. I m'heu empresonat a la boca la llengua amb doble pany, les dents i els llavis, i l'atordida, insensible ignorància serà el meu carceller. Sóc massa vell per estar-me a la falda d'una dida, massa avançat en l'edat per ser un alumne. M'heu condemnat a una mort sense parla que no em deixa exhalar l'alè natiu.» (Traducció de Salvador Oliva). A aquell lector distret del segle XXI que s'estranyaria que un anglòfon exiliat patís aquest mal de llengua, cal recordar que a l'inici del segle XVII no hi havia gaire més de quatre milions de persones al món que parlaven anglès.

Així doncs, sense ni tan sols haver de substituir «anglès» per «català», aquests versos ens ajuden a comprendre amb més intensitat l'angoixa d'aquells que, en certes circumstàncies adverses, siguin polítiques, bèl·liques o econòmiques, han hagut d'abandonar el seu país. Exiliats, desterrats o emigrants que en certs casos poden pressentir i anticipar la lenta degradació de la llengua, negada en un nou entorn a vegades francament hostil, a vegades simplement indiferent, però sempre inexorablement corrosiu.

No sempre és necessari, però, haver de marxar de casa per patir aquest ofec de llengua. No cal que el parlant s'exiliï quan l'exili ve fins al parlant, quan l'engoleix, quan el propi país esdevé estranger i la pròpia llengua deixa lloc a una altra. Aquest fenomen s'observa gairebé arreu, vull dir gairebé arreu dels Països Catalans. Per part meva, com tants altres, ho visc cada dia i n'he parlat sovint, com tants altres he intentat entendre'n i explicar-ne les raons i també he provat d'imaginar algun remei que no sigui de conte de fades i barrufets. Tot i això a vegades encara la realitat em sorprèn, em supera i em submergeix. Com aquell dia, fa poc, quan enraonava amb un empresari de Perpinyà, dels més benestants de la ciutat, l'avi del qual, vingut de Barcelona i delerós d'integrar-se plenament a la societat burgesa rossellonesa, havia tingut cura d'imitar-la en el rebuig del català. Aquest empresari, doncs, no parla català, i per haver passat per l'escola francesa se sent incapaç d'aprendre'l; condemnat, pensa, a ser monolingüe. I em descriu allò que sent: «De sempre he estat privat d'aquesta llengua, m'han impedit de poder parlar-la i això és un dolor indescriptible, és un dolor de cada instant, perquè em falta quelcom, no sóc sencer.» «No sóc sencer», diu, en eco a la «mort sense parla» shakespeariana, i no li responc res, em veig absolutament incapaç de respondre-li res perquè tot d'una veig en aquest home l'essència d'allò que ens espera, potser, a tots, però també d'allò que ens anima i ens motiva perquè, justament, no ens passi mai. I com si m'hagués llegit el pensament afegeix, sempre en francès: «Sort, sort que s'apropa la independència de Catalunya!» I de nou quedo callat, però ara aconsegueixo somriure.