La baba Maria

La castanyada és una de les festes que em traslladen amb més facilitat a la infància. A Figueres, per Tots Sants, hi feia molta fred. I ara, recordant-ho, m'ha sortit en femení, tot i que fa anys que he anat perdent l'accent empordanès com he perdut vista o elasticitat a la pell (sense poder-ho evitar però amb recança). A Figueres hi feia molta fred i, quan anàvem a comprar castanyes a la Rambla, jo agafava la paperina i me la posava dins de l'abric perquè l'escalforeta de les castanyes em protegís d'aquell vent gelat. Si la tramuntana bufava forta, en arribar a casa, la meva àvia em deia: “On vas tan escabellada? Sembles la marededéu de l'empenta!” I, com que la memòria és un fil que es va descabdellant, ara em ve el record d'aquella casa de la meva àvia Maria, amb el jardí al davant i una galeria, i el menjador petit i atapeït de mobles de fusta fosca, una mica lúgubres, i la taula llitera amb les dues butaquetes. I ella sempre allà asseguda, esperant-nos, amb els ulls riallers i afanyant-se a oferir-nos bescuits, unes galetes delicioses que guardava en una capsa rodona de llauna. La meva àvia era una dona senzilla, molt riallera i amb una gran imaginació, sempre disposada a inventar-nos contes. Com que tenia alguna mena de problema al lacrimal, sempre tenia els ulls humits i de tant en tant se'ls havia d'eixugar amb un mocadoret de roba que guardava amagat al capdavall de la màniga del jersei. Així que, molt sovint, mentre reia a cor què vols, s'anava eixugant les llàgrimes. Quan marxàvem, la baba Maria ens donava a cada nét un grapadet d'anissos d'aquells petits, esfèrics, de colors. “No en vols posar algun a l'ocellet?”, em preguntava aleshores. I volia dir un periquito dissecat que tenia damunt d'un moble. I jo posava dos o tres anissos damunt del tapet i sabia que, quan tornés a casa l'àvia, ella em diria que anés a mirar si l'ocellet se'ls havia menjat. I, és clar, no en quedava ni un i ella deia: “És que li agraden molt, els anissos de colors.” No sé si també ho deia als altres néts, jo sempre vaig tenir la sensació que era un joc privat, entre ella i jo. Ara sospiro: tothom hauria de tenir una baba Maria a la seva infància. Algú que hi posi una mica de fantasia i sàpiga jugar amb la innocència abans no desaparegui.