Chesterton

Una de les curiositats de l'existència és veure que passem la vida descobrint que els altres tenen raó. Una frase amb aquest toc d'irònica humilitat només pot venir de Chesterton. Aquell home voluminós i erudit en devia tenir molta, de raó. La gràcia és que una ment tan carregada de coneixements no va perdre mai el deix de la tendra innocència ni la capacitat d'extasiar-se amb les coses de cada dia. Va escriure tant i sobre tantes coses que no ens ha d'estranyar que fos una mica despistat. És famosa la seva arribada al Parlament de Londres calçat amb una sabata i una sabatilla. El sentit de l'orientació tampoc era el seu fort. Diuen que va escriure una gran part de la seva obra a les andanes del tren, és a dir, tot esperant els trens que se li havien escapat sense adonar-se'n, o els que l'havien de retornar a l'itinerari volgut quan n'havia agafat un per error. Potser això és la conseqüència natural de ser un pensador que, ideològicament, sempre va anar contra corrent. Es va haver de barallar amb tots els popes de les causes progressistes de principis del segle XX: el materialisme, el relativisme moral, el determinisme científic... Va ser un crític mordaç tant del socialisme com del capitalisme, que va presentar com igualment contraris a la justícia i la llibertat. La seva eloqüència basada en un ús brillant de la paradoxa (el príncep de la paradoxa, li deien) sempre va anar a favor de l'home del carrer i del sentit comú. Va defensar amb més gràcia que ningú dues “antigalles”: el cristianisme i la família. Contra la família del món industrial en la qual tothom té horaris estrictes i fa carrera, Chesterton hi oposava l'ideal de la família productiva, la que s'aplega al voltant de la cuina creativa, del taller del que ara en diríem bricolatge, de l'hortet i els seus fruits. Una família dedicada a la joia de l'esbargiment i l'educació en un entorn on hi cap tot excepte les coses previsibles. Deu ser que em faig vell i carca perquè el panxut Chesterton em sembla cada dia més atrevit i modern.