Antoni Miró

Antoni Miró és un dels pintors més agosarats de l'art contemporani. Ho és per la temàtica de la seva obra –sempre neofigurativa–, que fa allò de plantar el mirall davant la cara de la societat i de la gent i mostrar-nos com tenim el rostre –cofoi, poruc i lascivament cobdiciós– i tot el dolor que consentim. Progressem, és cert, moltíssim, però el dolor hi roman, cada cop més arrapat a la nostra fragilitat i als impulsos fratricides que no hem aconseguit d'ofegar sota la música de Bach o la literatura de Flaubert. L'indi argentí Atahualpa Yupanqui cantava això tan bell: “Yo tengo tantos hermanos que no los puedo contar.”

Miró és també agosarat per les tècniques pictòriques que empra. Si tenim elements a l'abast per fer art, per què no fer-los servir? Això, que és evident en la fotografia que utilitzava Warhol o Dalí (o Vermeer), abraça la informàtica. Els mitjans que empra l'artista no enterboleixen mai el concepte d'art; qui no entén això viu al segle XIX. Recordo el poeta Joan Brossa fent sextines cibernètiques, i veig sovint els nous instruments musicals i l'ampliació en tres dimensions del so com a eina de l'art musical.

La meitat dels catalans han visitat algun cop el Sopalmo, el mas on viu el pintor, que és més que un museu. I tanmateix, en els cenacles artístics i alguns cops –ai!– polítics, solen barrar-li el pas, no sigui que el seu art sigui tan revulsiu social com sembla ser-ho. Tranquil·litat i bons aliments, i a seguir el cànon de tota la vida, que és molt rendible i garanteix portades de revistes.

Però Miró tranca els cànons. Un cop, a la Universitat d'Alacant, vaig veure una prodigiosa exposició antològica seva, tan ben instal·lada que hom en podia gaudir sense traves. Cada tela et deixa clavat a terra i et sacseja un sotrac, de dalt a baix. Des d'unes fileres de dones en burca fins a l'explosió –en quadres immensos– de les Torres Bessones, passant per la misèria que veiem al carrer o per la bellesa àgil d'un felí. O Felip V de cap per avall. O els ullots de Picasso guaitant-te i gratant-te el cor. O l'Ovidi, sorneguer i magnífic.

Val a dir, a més, que Antoni Miró és del meu poble, Alcoi. Com l'Ovidi, ves.