Les llengües dels cristians per invocar Déu

Una de les virtuts involuntàries de moltes religions és assegurar, via el ritual, la permanència d'algunes llengües d'altra banda abandonades, o quasi abandonades, per a l'ús profà. El conservadorisme, com a manera de funcionament compartit per moltes religions, ha permès que tinguem coneixement de llengües que només sobreviuen per la gràcia d'unes tradicions espirituals o uns dogmes litúrgics. Així, als països de cultura catòlica tothom sap que llatí i religió són intrínsecament lligats. Malgrat la irrupció de les llengües vernacles dintre les esglésies decidida pel Concili Vaticà II als seixanta, el llatí continua arrossegant efluvis d'encens, vi de missa i fumata bianca. O, si es vol, de tribunal de la Santa Inquisició, corrupció vaticana i bisbes enaltint croades contra infidels, rojos i separatistes. És menys conegut que arreu del món cristià existeixen altres llengües que també sobreviuen pel seu ús religiós.

L'església ortodoxa de Grècia usa formes de grec que deuen semblar innòcues als no grecòfons però que per a la població autòctona creient poden representar un cert problema: el Nou Testament continua sent llegit durant la missa en la seva versió original –un dels grans motius d'orgull dels grecs és que un text sagrat d'aquesta dimensió hagi estat redactat en la seva llengua–. Aquesta versió original, la koiné (la forma comuna del grec parlat antic), és poc comprensible per als grecs d'avui dia, però ho és encara molt menys el grec literari de l'Antic Testament, el qual va ser traduït de l'hebreu cap al segle III abans de Crist. La llengua grega, de fet, té un mateix nom per a realitats molt distintes... A la part eslava del món ortodox, la litúrgia té també la seva llengua morta. Es tracta de l'eslavònic, a vegades considerat erròniament com a avantpassat del conjunt de la família eslava –ho és només del búlgar i el macedònic–. Dividit en dues branques dialectals, aquesta llengua, normalitzada de mica en mica gràcies a l'ús litúrgic, s'escrivia antigament amb l'alfabet glagolític –alfabet existent en certs països eslaus abans de l'adopció de l'alfabet ciríl·lic.

A l'Àfrica, els cristians també es distingeixen per la llengua que usen durant les cerimònies. La minoria cristiana d'Egipte, avui arabòfona, utilitza la llengua copta, que encara es pot considerar llengua viva però que no sobreviurà gaire més d'alguns anys. Aquesta llengua és la descendent directa de la llengua dels faraons, per la qual cosa els coptes solen dir que són, només ells, els egipcis autèntics. Més al sud, els eritreus i els etíops ortodoxos, catòlics però també jueus, utilitzen el gueez exclusivament durant les cerimònies religioses, una llengua amb alfabet propi que havia estat llengua de cultura i creació literària durant l'edat mitjana. Més cap a l'est, per fi, l'Església apostòlica armènia empra el grabar, també anomenat armeni clàssic. Aquesta llengua, que va tenir un temps d'esplendor literària a l'alta edat mitjana, va viure les múltiples invasions que van afectar Armènia, sobretot a partir de la conquesta de Constantinoble pels turcs. I es va anar afeblint fins a desaparèixer com a tal, deixant el pas a formes dialectals que, pel fet de ser de menys prestigi, van atreure menys l'atenció i, d'aquesta manera, van poder sobreviure i desenvolupar-se...

Així que al Déu dels cristians sembla que li plagui que una munió de sacerdots vestits de diverses maneres i amb la cara diversament barbuda l'invoquin en llengües diferents. I, simultàniament, sembla molt poc preocupat per l'agonia i la mort de tantes llengües que els humans parlen entre ells.