Estats Units, Xina, Catalunya

Coincideix en el temps que les dues grans potències mundials estan decidint quin rumb agafen. Als Estats Units els ciutadans han apostat per la reelecció de Barack Obama, un polític que ja no desprèn la llum de fa quatre anys. Però els nord-americans, amb el seu vot lliure, han decidit que tingui un altre mandat. Molts l'han criticat perquè tots els propòsits que va fer fa quatre anys de canviar el món per convertir-lo en un lloc millor han quedat en el que eren, bons propòsits. Sobre això, jo només diré una cosa: si en lloc d'escepticisme i reticència, i fins i tot burla, hagués rebut el suport que mereixia de la classe política mundial, el món ara seria un lloc millor que fa quatre anys. Si en lloc de dir “Es pensa que canviarà el món” li haguessin dit “Com et podem ajudar per canviar-lo”, algun pas positiu s'hauria fet. Per tant, el fracàs no ha estat seu, només seu, sinó de tots plegats.

Després tenim la Xina, un colós que és la mà d'obra del món globalitzat i el posseïdor de la major part del deute mundial. Però aquí sí que tenim un problema. El desenvolupament econòmic xinès se sosté sobre el totalitarisme del Partit Comunista, que és el que aquests dies decideix el rumb del país tot i que està immers en la corrupció. No fa falta ser endeví per afirmar que més aviat que tard hi haurà grans problemes, per la falta de llibertat i de drets. I que se'n ressentirà tot el món. L'expansió econòmica actual i el sistema polític de sempre són un còctel explosiu. I a aquestes altures ja no és una qüestió interna, sinó global.

Hi ha una tercera potència que decideix el seu camí aquests dies. Per mi, la primera potència. Catalunya afronta les eleccions més decisives de la seva història. I qui no ho vulgui veure així, que n'hi ha, és simplement perquè està en contra de l'exercici del dret a decidir i, òbviament, contra la independència. Són els que contraposen el debat sobre la independència i el de la crisi econòmica. Ho pagaran a les urnes. Perquè la majoria dels catalans ja han arribat a la conclusió que la via catalana per lluitar contra la crisi és la independència. No és la solució màgica, sinó la manera de tenir els recursos i les eines propis que ara no tenim. No hi ha més debat que aquest, el 25-N. Decidir cap a on volem anar. I. per fi, ser algú en el món.