Claror i diàleg

Des de fa setmanes, és molt fàcil que qualsevol dinar familiar, sopar amb amics o trobada social, acabi en una profitós i ric debat polític. És normal, atès les circumstàncies excepcionals que viu el nostre país. Personalment trobo que també és bo, saludable i fantàstic que sigui així. M'agradaria que aquells que parlen de país segrestat, pensament únic i altres deliris assistissin a un dels meus dinars familiars o sopars amb amics. Hi ha, no cal dir, opinions diverses, expressades amb respecte i esperit dialogant, però sovint defensades amb una gran vehemència. Hi ha vots decidits i vots indecisos. N'hi ha de fidels i n'hi ha d'estratègics o útils. Hi ha temptacions proselitistes i concessions a l'adversari. Hi ha valoracions de líders carismàtics, prometedors, discrets o provocadors. Hi ha raons històriques, sentimentals, econòmiques, culturals. Hi ha llengües diferents que es creuen, s'intercalen i conviuen amb total naturalitat –com ha passat sempre–. I, per descomptat, hi ha idees lliures que no tenen en compte el cognom de ningú –ni el propi ni el dels altres–. Hi ha migas i pop a la badalonina. Hi ha dubtes, vacil·lacions, afirmacions rotundes, negatives exaltades. Hi ha informacions que circulen amb una velocitat de vertigen, vídeos que es comparteixen, entrevistes que es reprodueixen, idees engabiades en cent quaranta caràcters, reflexions plàcidament exposades en un article llarg com un dia sense pa. Que no em vinguin a dir que som un país de pensament únic, de llibertat d'opinió segrestada. Deu haver-hi poques societats en el nostre entorn que visquin immerses en un debat més viu i més intens, més lliure i, a la vegada, més pacífic. I, per cert, que ja no em queda bona fe per creure que els que parlen de societat entabanada ho fan per desconeixement. Saben que no diuen la veritat, millor dit: saben que amaguen una veritat que no volen acceptar de cap manera. Com un nen petit que es tapa els ulls pensant que així, el monstre que dibuixen els ombres a la paret de la seva habitació, desapareixerà. Si les ombres els fan por, el que han de fer és obrir el llum, il·luminar la paret, omplir l'habitació de claror. Posem-hi llum, parlem-ne. Ja ho sé, és una recepta molt catalana i potser amb això n'hi ha prou perquè la rebutgin. Contra la por i les ombres, nosaltres hi continuarem posant claror i diàleg.