És quan faig anagrames que m'enamora el vell

En un article d'un diari barceloní sobre el final de la violència al País Basc, un periodista parlava d'un document en què hi figurava «l'anagrama» d'ETA. Quina cosa més estranya, vaig pensar, fer anagrames amb ETA és un passatemps molt curiós, en particular perquè és d'allò més fàcil trobar totes les combinacions possibles de lletres: EAT, TAE, TEA, AET, ATE. I cap més. Però alguna cosa no quadrava ja que el context de l'article no tenia res a veure amb l'enigmística, ni amb exercicis d'estil, ni amb cap ludopatia aplicada a cap llengua. Visiblement, el periodista s'havia equivocat, utilitzant anagrama en lloc, suposo, de logotip o sigla. I, de fet, és la tercera vegada en relativament pocs mesos que llegeixo o sento que algú empra la paraula anagrama per dir altra cosa. Per exemple: «Envia'ns l'anagrama de la teva associació, que el posarem al fullet.» Però no, un anagrama té poc sovint a veure amb l'associacionisme, excepte si es tracta d'una associació de seguidors fanatitzats de Màrius Serra o Georges Perec. Un anagrama és la reconstrucció d'una paraula o d'una frase amb la col·locació en un ordre diferent de les lletres que les componen. Amor = Roma. Arenys = Sinera (amb una i que canvia de nacionalitat, això sí). I, acompanyat del seu article, l'anagrama també té seu els anagrames: la magrana o mar galana. Qui vulgui submergir-se en l'apassionant món d'aquesta figura d'estil hauria de consultar el capítol que li és dedicat a Verbàlia, del ja anomenat Màrius Serra (Res us rimarà), a l'editorial Empúries (Rem i pues).

Certament, el món de les figures d'estil és una mar tan vasta com lo cor de l'home (he parafrasejat aquí uns versos de Jacint Verdaguer, amb la sola excusa de poder col·locar un dels possibles anagrames del seu nom: Guerra, Nit, Jaç Verd). Els noms d'aquestes figures d'estil, vinguts sovint del grec, a vegades del llatí, solen ser complicats de recordar, i no sempre és fàcil de no confondre's, fins i tot entre persones que intenten manejar conceptes literaris: prosopopeia, lítote, palíndrom, palimpsest, palinòdia, al·literació, preterició, sinècdoque, anacolut, són paraules de caire esmolat i aparença fosca. Això, però, explica que una persona de nivell cultural tirant a superior com ho és un periodista utilitzi una paraula –anagrama– en lloc d'una altra –logotip o sigla? I que cap corrector no se n'hagi adonat o, pitjor, no hagi pensat que calia canviar-la? Confondre anagrama i sigla és com proposar gelat de vainilla i servir truita de bolets. Deu ser, doncs, distracció? Mandra? O deu ser que les paraules més difícils de manejar poden semblar intercanviables en la mesura en què el context ja permet d'entendre el que es vol dir? De fet, quan vaig llegir «l'anagrama d'ETA» vaig entendre de seguida de què es tractava, probablement com tots els lectors de l'article; en canvi, si en lloc d'anagrama el periodista hagués escrit samfaina o lleixiu, ningú no l'hauria entesa. L'obscuritat mateixa d'alguns mots sembla fer que el sentit de certes frases pugui ser copsat tot i tenir al seu bell mig un forat negre. Per exemple, si escric: «El president ha convocat la premsa per anunciar mesures d'afèresi contra la crisi econòmica», tothom entendrà de què anirà la roda de premsa, encara que afèresi no tingui res a fer en aquesta frase ja que es tracta d'una figura retòrica consistint en la supressió de la síl·laba inicial d'un mot («'xeca't ben d'hora!»)...

Per cert, el diari que va col·locar malament la paraula anagrama té un nom que no és català, però igualment se li'n pot trobar algun, d'anagrama, en la nostra llengua: «Un dia va al gra» o «Dir la vaga nua».