“No em feu escollir!”
Vivim en un procés de síntesi política. S'han accelerat totes les partícules ideològiques i civils. La urgència electoral i fins un col·lapse històric intensifiquen la reafirmació al mateix temps que eludeixen el diàleg. Vistes les concessions publicistes i el vol gallinaci de la present campanya electoral, a hores d'ara ja es pot afirmar que no hi ha un intent polític de fertilitzar l'esfera de discussió pública. Significar-se, tensar-se i fins i tot cremar-se a l'estil bonze són, avui, estratègies electorals molt més rendibles que no pas abordar la realitat des de les seves formes complexes. Per la banda més baixa d'aquest to raquític general són deplorables les accions de l'Estat (impugnant la democràcia: amb amenaces que en elles mateixes ja són una execució de l'amenaça, obstaculitzant gravíssimament els vots dels catalans residents a l'estranger); del PP (monocentrat en l'etnicisme de confrontació); del Partit Socialista (autosimplificat en l'exercici de vincular el catalanisme amb el nazisme o el franquisme), i de Ciudadanos (una formació capaç de generar des de les pròpies entranyes una petició de boicot comercial als productes catalans).
Hi ha, però, un altre vector, civil, que se les dóna de digne i profund, i que també mereix una revisió crítica. És un vector que, respecte al diàleg i l'argumentació, és el mateix que els false friends són a la llengua anglesa. És a dir, formes enganyoses. És aquell vector que, posant els fills com a testimoni (“els meus fills són la meva única pàtria”), es declaren apàtrides i dramàticament aparedats entre dos nacionalismes que els obliguen a escollir. “No em feu escollir entre dues pàtries!” és la seva divisa principal, sovint declamada amb veu impostada i amb uns ulls aquosos que volen entendrir. No em feu escollir? Fals! Fals de solemnitat! Ja fa anys que els existencialistes francesos van diagnosticar que la llibertat precisament radica en l'elecció. Per a l'individu lliure, va dir Sartre, no hi ha cap forma de compromís i responsabilitat que no passi per l'elecció. Per què, doncs, l'inconvenient, ara, seria haver d'escollir? Aflora una altra falsedat: fins ara, aquests ciutadans se sentien còmodes amb el fet de no haver d'escollir entre ser espanyol i... ser espanyol! És tan fàcil ser, per omissió, un paladí de les llibertats! És tan còmode no haver-se d'enfangar amb les mesures concretes de la llibertat! Per això “no haver d'escollir” ha estat sempre la seva (innoble) tria.
