Som 2,2 milions de pobres

Gairebé un 30% de la població de Catalunya viu en situació o en risc d'exclusió social. És una dada aterridora i els detalls són escruixidors. 200.000 catalans no reben cap prestació ni subsidi per desocupació; 225.000 infants no mengen prou; prop d'un 60% de les llars tenen dificultats per arribar a final de mes; 190.000 persones reben aliments de la Creu Roja; 60.000 persones han estat ateses en un any a Barcelona per Càritas; uns 500.000 assalariats tenen ingressos per sota del 60% de la mitjana salarial, això significa que han de subsistir a la desesperada amb 700 o 800 euros al mes –costa d'imaginar que una llar només amb entrades semblants pugui atendre la manutenció, la despesa sanitària, la roba, l'aigua, l'electricitat, el gas, el telèfon, les reparacions, els impostos, les taxes, un mínim d'oci, un lloguer, una hipoteca o les quotes de comunitat, si tenen la sort de disposar d'un pis pagat–. Si els més de 2,2 milions de pobres sortissin tots alhora al carrer formarien la manifestació més gran de la història de Catalunya.

La por a la inseguretat és un sentiment cada dia més real i més estès. Tota la societat catalana ha quedat tocada, menys aquell 3% o 4% de privilegiats i d'intocables. Els que mantenen ingressos regulars suficients han perdut poder adquisitiu i qualitat de vida a causa de reduccions salarials, pensions congelades, caiguda de la renda mobiliària, destralades als serveis públics i una inflació que un IPC esotèric tapa, però que els preus al carrer mostren contundentment. Molts són els que ja pateixen la “síndrome de la pobresa”, el temor a veure's tard o d'hora al llindar de la pobresa o de caure-hi brutalment.

De tot això, que hauria de ser en aquesta conjuntura el tema central de la política i de l'opinió noticiada, a penes se'n parla i ha estat absent de debat en la campanya electoral. Al contrari, s'emmascara: culpar la crisi del que està passant és una abstracció que no aporta res; la crisi té una gènesi, uns responsables i còmplices i uns governs executors que apliquen polítiques destructives econòmicament i socialment. O, pitjor encara, es banalitza: el malestar social diuen –és més que un malestar, és el patiment rabiosament actual de milions de persones sotmeses a severes afectacions materials i psicològiques– seria evitable en una (llunyana i imprecisa, si fos possible) Catalunya independent. Només hi ha un silenci més evangèlicament escandalós: el de la jerarquia eclesiàstica.

L'escletxa social es va aprofundint sense aturador. El coixí familiar s'esgota, porta una caducitat ineluctable d'uns quants mesos més –les pensions dels avis i la solidaritat dels parents no es poden estirar indefinidament–. Les classes mitjanes, aquell lloat pilar de la democràcia, del progrés econòmic, de la cultura i de la catalanitat, estan desapareixent xuclades per la crisi. El país real es fon a ulls veients al mateix ritme que sobiranistes il·luminats canten eufòrics les glòries futures d'un país mític. Sense país real l'estat propi resulta inútil.

Els oportunistes en política compten en les condicions actuals amb un avantatge socialment pervers: els rics no necessiten l'estat del benestar i la majoria dels pobres no voten. Per això, és probable que tornin a guanyar les eleccions i segueixin aplicant les mateixes polítiques. El panorama és desolador i només queda l'esperança de la pressió multitudinària dels desesperats al carrer i a les urnes. Són ara tan vàlides al·legòricament, com quan foren pronunciades el 1976, les paraules d'un vell militant republicà i socialista: “Aquest poble no tornarà a marxar mai més.” Si aleshores, a la sortida de la dictadura, la voluntat del poble era no tornar a marxar derrotat a l'exili, ara la voluntat haurà de ser no deixar que l'empenyin al precipici tot defensant els seus drets socials i nacionals.