A tocar de l'hospital d'Olot

Alguns periodistes especialitzats en la cosa de menjar i beure (Xavier Domingo, Lluís Bettonica, Jean-François Revel...) han dit que, preus a part, un problema de molts restaurants és que no s'hi pot pas anar cada dia. Tot ho fan bé i bo, però si hi anessis cada dia no aguantaries gaire, perquè els plats solen ser carregats, forts, densos. Josep Pla també ho deia, i potser per això predicava una cuina senzilla, tradicional i domèstica. Ho he pensat vegades: per suculent i exquisit que resulti, no es poden menjar avui peus de porc amb cargols i demà conill a la mostassa, i demà passat pota i tripa, i l'endemà botifarra amb mandonguilles, i l'altre endemà civet de senglar... etc. Però a Olot hi ha un lloc, a tocar de l'hospital de Sant Jaume, on sí s'hi pot anar cada dia. Hi he ben trobat la cuina de casa, sense tocs modernistes ni magistrals, sinó la nostra cuina (em refereixo, és clar i sobretot, a la Garrotxa) tradicional, en estat pur o quasi. Penso que ja ho puc dir, perquè la cosa s'ho val: és Can Guix, que, a més d'oferir aquesta cuina senzilla, ancestral i saludable, presenta algunes particularitats que m'han cridat l'atenció ara que hi he anat nou dies seguits a dinar i sopar. Una de molt estratègica i també molt elemental és que totes les taules són per a una persona. Que en vénen dues? Doncs ajunten una altra taula. Que en vénen tres o més? Ajunten taules. I així va variant la diguem-ne geografia de la sala, d'una forma tan senzilla com operativa. Una altra particularitat és que no hi ha menú, però els preus de la carta són d'allò més assequibles, se'n farien creus si és que no hi han anat mai. I la tercera qüestió que crida l'atenció és la professionalitat de la Mercè, que fa de tot: col·loca la clientela, pren comandes de memòria i les canta a la cuina, serveix, vigila contínuament, i al final passa a cobrar a cada taula. Però ho he d'explicar un xic més, perquè l'he vist agafar la comanda a una taula de set persones, demanar cadascuna d'elles un plat diferent, mitges porcions, begudes diverses, i la Mercè no apuntar res, perquè no ho fa mai. Quan ho ha escoltat tot ho repeteix fil per randa, i se'n va a cantar-ho a la cuina. A l'hora de pagar, igual: no s'ha apuntat res però ho recorda tot i ho compta amb una precisió de rellotger. Mai (o molt poc) vist, gran professionalitat que és ben d'agrair avui dia.