Gaziel al laberint

El resultat de les eleccions de diumenge pot fer-nos arribar a una primera conclusió: en un moment decisiu de la nostra història, els ciutadans de Catalunya hem tornat a biaixar; és a dir, no ens hem enfrontat al problema de cara sinó que, a l'últim moment, hem fet figa. La idea del biaix no és meva, sinó de Gaziel, i el gran periodista català l'havia expressat en un text titulat El desconhort i escrit el 1944. En un mateix sentit s'havia manifestat, anys abans, el gran Unamuno: “A los catalanes os pierde la estética”, i ho deia, Unamuno, amb relació al sentit de poder. Des d'aquesta perspectiva, els resultats de les eleccions de diumenge no poden sinó qualificar-se de desastrosos, no ja per a Convergència sinó per al conjunt del catalanisme. Ens calia un govern fort i un líder incontestat, i de la jornada electoral n'hem sortit amb una majoria escapçada i un líder afeblit. El catalanisme –ja ho sabíem– és fruit d'una societat complexa, i el resultat d'aquestes eleccions, amb més participació que mai, n'és una nova demostració. Però sense entrar en el terreny de la psicologia col·lectiva, que és un terreny perillós, no em sé estar de dir que, en el fons del resultat electoral, s'hi entreveu la por d'una societat, la catalana, a encarar el seu futur amb plena confiança en ella mateixa. Penso en la totalitat dels ciutadans de Catalunya, és a dir, en els que voten Convergència o les CUP però també en els que prefereixen el PP o Ciutadans. En conjunt, aquest és un país on el catalanisme triomfa –socialment, culturalment i també políticament– a condició que aquest triomf no sigui gaire explícit ni suposi gaires esforços.

A aquesta lectura dels resultats de diumenge, més aviat desoladora, hi podríem posar dos contrapunts. En primer lloc, i com ha remarcat una part significativa de la premsa anglosaxona, cal constatar la consolidació d'una majoria parlamentària favorable al dret a decidir. En segon lloc, cal destacar l'ascens espectacular d'Esquerra Republicana. Pel que fa al dret a decidir crec, honestament, que només resulten fiables les posicions de Convergència i Esquerra. Les CUP juguen en una altra lliga i, com ja he dit en altres moments, resulta estimulant que una força antisistema hagi arribat a la conclusió que el sistema és permeable i que hagi decidit participar en el joc institucional. La història, si més no la història més recent d'Europa, li dóna, en aquest punt, la raó. Iniciativa és un cas diferent. Iniciativa se situa, encara, en un pla de superioritat moral respecte a la resta de partits –i sobretot, amb relació als partits governants a Catalunya i Espanya– i això la fa difícilment previsible des d'una perspectiva estrictament laica.

Tot queda, doncs, a les mans d'Esquerra. Es parla de la necessitat d'un pacte parlamentari, i fins i tot d'un govern de coalició, entre Convergència i Esquerra. No serà fàcil, però, arribar-hi si tenim en compte que les polítiques d'austeritat difícilment podran canviar a Catalunya mentre a Berlín mani la senyora Merkel i a Madrid el senyor Rajoy, el qual, per cert, farà tot el que pugui perquè aquest govern no s'arribi a formar o naufragui a la primera. Ara que l'independentisme català ha ensenyat totes les seves cartes i que Convergència ha deixat de ser interlocutor fiable procurar que l'actual situació política i econòmica de Catalunya quedi enquistada no és una mala solució per un govern espanyol especialista a deixar passar el temps. En la millor de les hipòtesis, la lucidesa de Gaziel ha entrat al laberint i caldrà esperar un miracle perquè CiU i Esquerra no esgotin les seves forces intentant descabdellar el fil.