Viatge exprés, del volapük al novaiorquès

La recerca d'una llengua comuna per a la humanitat sencera, amb l'objectiu de fomentar la pau, és una idea antiga que va reforçar-se a partir de la segona meitat del segle XIX, com a resposta idealista als progressos ràpids de la tecnologia guerrera. I la primera llengua a obtenir un cert ressò internacional va ser el volapük, inventat el 1879 pel sacerdot alemany Johann Martin Schleyer. A partir d'aquí, però, el món de les llengües artificials va esdevenir una selva humida i fosca que mostra el caràcter utòpic d'intentar establir un parlar comú a tots. I això no només perquè els humans són llepafils i cercabregues de mena sinó perquè una llengua és una matèria flexible, ondulant, mutable, mal·leable, sensible i fràgil i que, per tant, és literalment impossible fixar-ne cap per sempre. Dit això, és important no oblidar que el destí d'alguna llengua artificial, i en particular de l'esperanto, hauria pogut ser molt diferent si, als anys trenta i quaranta, la totalitat de dictadors d'Europa no l'haguessin prohibida, acusant-la amb raó de propiciar l'entesa entre els pobles.

Per la seva banda, el volapük, construït sobretot a partir de l'alemany i de l'anglès, va aconseguir uns cent mil adeptes arreu del món però va caure en desús ràpidament, per l'aparició de l'esperanto i per contradiccions internes al moviment. Alguns deixebles de Schleyer, que havien constituït la primera Acadèmia de Volapük –Kadem Volapüka– i que volien simplificar la llengua, van topar amb la negativa rotunda del mestre fundador. Així doncs, va néixer la primera escissió del moviment, i es pot dir que aquestes dues tendències, la reformista i la conservadora, no són res més que un reflex de les tendències naturals que governen les llengües. Així doncs, es pot parlar d'una mena de dialectalització ràpida del volapük, el qual, des de llavors, és dividit entre volapük genuí i idiom neutral. Aquesta segona opció va ser proposada per un enginyer rus, seguit per d'altres activistes que durant uns anys van intentar millorar-lo, al punt que la molt prestigiosa Encyclopædia Britannica, en un article de la seva edició del 1911, li profetitzava un futur més prometedor que a l'esperanto.

El qual esperanto tampoc no ha escapat a fortes tensions internes que l'han afeblit. El creador de l'esperanto, Ludwig Lazarus Zamenhof, també tenia pulsions d'apropiació exclusiva: el 1905, al pròleg del seu Fundamento de esperanto, escrivia: «Neniu persono kaj neniu societo devas havi la rajton arbitre fari en nia Fundamento iun ec plej malgrandan sangon!» És a dir: «Cap persona ni cap societat no hauria de tenir el dret de realitzar qualsevol canvi arbitrari en aquest Fonament!» I és així com, inevitablement, va acabar naixent l'ido, un nou parlar artificial fill de l'esperanto, amb el qual és mútuament comprensible, com dues formes dialectals d'una mateixa llengua. I d'aquí arribaria a la conclusió provisional que si bé aquestes llengües eren pensades com a necessàries per impedir rivalitats imperialistes, avui, amb l'imperialisme victoriós de l'angloamericà, ja no cal frisar per inventar una llengua comuna. Nova York és la ciutat del món en què una mateixa llengua és parlada pel més gran nombre d'accents, i amb el més gran malabarisme de sintaxi i col·lisió de vocabulari. Agradi o no, el novaiorquès fa que el volapük, l'esperanto i els seus epígons siguin innecessaris ja que diversos són els homes i innombrables les maneres de parlar anglès. Agradi o no als que hem de xampurrejar aquest anglès, a cops anomenat globish, i agradi o no als que tenen l'anglès com a llengua materna i han de suportar de sentir com el món sencer n'accelera l'evolució amb simplificacions poc subtils.