Mas, derrotat?

El resultadisme és un dels fonamentalismes més estesos de la nostra època. Com si l'èxit es justifiqués per si sol, gairebé mai ningú discuteix l'èxit. En tota la vida només he conegut una persona que discutís l'èxit. És un estimadíssim entrenador de futbol que vaig tenir quan jugava als infantils del Girona, que un dia, després que jo hagués marcat un gol que ens va fer guanyar el partit, em va renyar perquè havia desobeït les seves ordres, sempre raonables: “Muntada, és més important aprendre que guanyar!”, em va dir. Aquell comentari –gràcies Calín!– no se m'ha esborrat.

L'hàbit malsà de no discutir l'èxit s'encadena amb un altre defecte: ser incapaços de reconèixer l'or d'algunes derrotes. Derrota, en aquest context, no és la paraula adequada. A diferència de l'espanyolisme, jo no crec que Artur Mas hagi estat derrotat en les eleccions de la setmana passada. Seria absurd negar l'evidència que Mas ha quedat per sota de les seves expectatives i per sota dels diputats que exigia el punt d'inflexió política que havia marcat. Però Mas, malgrat la pèrdua de 90.000 vots, no només no ha estat derrotat electoralment –per si a algú se li escapa el detall, convé recordar que CiU és, de llarg, la candidatura guanyadora–, sinó que ha impartit una lliçó de responsabilitat política. Després de l'11 de setembre passat, amb tots els interessos partidistes que es vulgui (en la teranyina promíscua de la vida encara no he conegut ningú que no es mogui per interessos), Mas va fer allò que tantes vegades s'exigeix als polítics: prendre nota i proposar una actuació política. El seu discurs sobiranista, a diferència del discurs espanyolista, no podia ser ni més galvanitzador ni més integrador de la societat catalana. ¿Algú serà tan insensat o directament miserable per no tenir en compte el vector de migradesa econòmica que crucifica qualsevol governant actual? ¿La difamació que va patir per part d'El Mundo, amb la inestimable col·laboració de l'Estat, no ha restat vots? Amb la seva lectura postelectoral Mas encara ha fertilitzat un altre espai: evidenciar que ERC no pot sortir per la tangent de la Història; ni ICV amagar-se darrere l'escuma de la retòrica antisistema i fer com si la necessitat de quadrar els pressupostos o d'haver de demanar diners a l'inefable Montoro fos una estratègia neocon. Amb Mas, ens la juguem tots.