Diversitat política útil
El catalanisme polític (que no el cultural) comença amb la lliga l'any 1901. Només després de créixer i escampar-se en totes les capes socials i en tot el territori del país, es diversifica i acull opcions diferenciades: ERC va néixer l'any 31 (com Unió Democràtica) provinent del nou Estat Català de Macià i del Partit Republicà, ja existent des de molt abans; la mateixa Lliga Regionalista passà a anomenar-se Lliga Catalana; apareix Acció Catalana com a escissió dels cambonians... etcètera. És a dir, la pluralitat és una història d'èxit del catalanisme, o més ben dit, aquesta pluralitat demostra l'èxit de la causa que defensa. L'aspiració a l'autogovern de Catalunya és una marca política que funciona, perquè hi ha una nació al darrera però també perquè motiva electoralment. Políticament. Amb la recuperació de l'autonomia l'any 79 el moviment s'aglutina principalment al voltant de CDC, però amb representació destacada d'ERC i (d'una altra manera, cada cop més discutible) pel socialisme català.
El catalanisme, avui, té una representació parlamentària complexa, tal vegada massa complexa: en les eleccions al Parlament un ciutadà pot voler un catalanisme conservador, o pot decidir que millor un catalanisme progressista; i més enllà d'això un que sigui progressista però no socialista, i en tot cas que deixi clar que vol la independència; i fins i tot pot escollir una opció conservadora però (això sí) socialcristiana, o un socialisme catalanista que matisi o complementi el socialisme lerrouxista; o posats a parlar de tot parlem de la monarquia i de la república, que un pot voler ser independentista i d'esquerres però sobretot que no hi hagi rei; i un pot ser nacionalista però gradualista, i un altre pot ser sobiranista amb calendari; i per embolicar-ho encara més, hi ha el catalanisme ecosocialista que no sap i que creu que no cal que digui què votaria en un referèndum d'autodeterminació; i fins i tot arribem a la sofisticació de votar per procurar que no fos cas que el partit majoritari, amb qui podem estar d'acord, no es desviï massa del camí. Per no parlar dels nous partits emergents, que no és el tema. En definitiva: ara és més difícil que mai que el catalanisme convergeixi. És més difícil que mai tenir convergència catalanista al Parlament.
És això bona o mala notícia? Depèn. És una mala notícia si es considera imprescindible un lideratge monocolor com ho van ser el de Pujol o el de Macià. Molts dels que acusen Mas d'haver pretès liderar massa sol el moviment cap a la independència obliden molt sovint els bons temps de Macià, en què la personificació (un punt messiànica, per cert) va resultar clau per a l'èxit. Però tant se val: ara mateix aquest lideratge monocolor no l'hem escollit i, per tant, el catalanisme ha de fer front a la nova etapa des de la complexitat i des de la pluralitat. És això possible?
És perfectament possible, però seria inèdit. Un pacte CDC-UDC-ERC (i sé com ho escric) per a la governabilitat dels propers anys, sigui compartint govern o només compartint votacions al Parlament, seria la gran notícia des de l'any 1901: per primera vegada en més d'un segle, el catalanisme hauria assumit que la seva causa només es pot abordar sumant allò sumable i no encaparrant-se en dividir allò divisible. És una gran oportunitat del catalanisme en el seu conjunt, sense pretendre canviar el veí ni menjar-se el seu espai. I, sobretot, desterrant per sempre les acusacions de traïció. Com hauríem madurat aleshores! I que forts que seríem!
