Un gran acord nacional
L'evolució del debat postelectoral després del 25-N em resulta especialment inquietant. El discurs del suposat fracàs d'Artur Mas i de CiU omplia pàgines i tertúlies, no sols a Madrid, on deleixen per reduir Catalunya a CiU i personalitzar en Mas tot el projecte d'emancipació nacional català. També a Catalunya molts columnistes i tertulians s'han dedicat a reconvertir el discurs de la por del PP davant la transició nacional en un sorprenent pessimisme sota l'excusa de la governabilitat del país. Per què el país hauria de ser més ingovernable ara que finalment tenim la sort que CiU no podrà pactar amb el PP?
No, no es pot parlar del fracàs del projecte de transició nacional de Mas cap a l'exercici del dret a decidir en el camí de l'estat propi. Almenys amb els resultats del 25-N. Sí que ha estat una derrota severa per a Mas. Però, siguem precisos, ha estat la derrota política a les urnes d'una candidatura amb un programa, una obra de govern, unes opcions davant la crisi, un lideratge, etc., que pretenia una majoria absoluta i que en realitat perdia dotze escons. Cal reconèixer que la campanya no l'afavorí. Però, atenció: aquesta formació consolidava un milió de vots, ara manifestament independentistes.
Per tant, com han destacat mitjans internacionals de prestigi, els resultats del 25-N ajuden a situar les persones i les coses en un mapa molt precís gràcies a l'alta participació (un 70%). És a dir, tant el lideratge de Mas –afeblit– com el moviment independentista –enfortit– han quedat fixats amb precisió en el mapa polític català. Un mapa complex i plural, com correspon a una comunitat política moderna marcada pels vincles seculars de dependència de l'Estat espanyol.
Però aquest nou mapa del 25-N permet resoldre molts dubtes. Primer, aclareix d'una vegada per totes que l'augment de participació no altera la proporció entre majoria sobiranista i minoria unionista. Segon, que l'aposta de la gran manifestació de la Diada –i després també de Mas– no ha quedat tocada el 25-N, malgrat tota l'artilleria del PP i dels aparells de l'Estat espanyol, sinó justament reforçada. Tercer, que Mas i CiU han vist frustrades les seves expectatives de lideratge únic de la transició nacional, i que per tant hauran de saber reconduir el procés amb les altres forces del dret a decidir. Quart, que el procés cap al referèndum és irreversible, ja que ha quedat corroborat pels dos terços del nou Parlament. I, finalment, que tant el president del nou govern com el cap de l'oposició són independentistes, novetat absoluta en la història de la democràcia catalana.
En resum, contra el discurs del pessimisme o de la tebiesa implícit en la fal·làcia que “Espanya guanya”, convé recordar i recuperar l'ambiciosa aposta d'Artur Mas per impulsar la transició nacional. A la vista dels resultats i davant la transcendència històrica del moment, no m'agradaria que ERC desaprofités el seu potencial parlamentari i no facilités a Mas la delicada gestió política de la consulta i de la transició nacional cap a la independència.
Els dies posteriors al 25-N tot l'interès del debat públic semblava girar entorn de la governabilitat del país, la formació del nou govern i l'aprovació dels pressupostos. Però la qüestió decisiva és si hi pot haver nou govern a Catalunya sense pactar un calendari clar i curt de gestió de la transició nacional, amb realització del referèndum i previsió de període constituent. I és amb relació a aquest calendari que CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP i fins i tot potser el PSC haurien de treballar un gran acord de país que donés l'estabilitat d'una àmplia majoria parlamentària i que garantís la transició fins al referèndum. Només un gran acord polític com aquest donaria confiança i serenitat al país i podria marcar un full de ruta inequívoc davant Madrid i Europa.
