Quin país!

La famosa filtració d'un document esborrany no encarregat ni signat per ningú al diari El Mundo, i la publicació, també al mateix diari, d'un correu electrònic de la responsable del departament de recaptacions de l'Agència Tributària Ana Fernández-Daza en què “demanava” als seus subordinats més intensitat en les inspeccions i que si pogués ser, que tinguin visibilitat pública amb armilles reflectores i “repercussió mediàtica” indica fins a quin punt els comportaments de certs poders de l'Estat espanyol gaudeixen d'impunitat i de manca d'escrúpols democràtics. El mateix ministre Cristóbal Montoro va dir públicament que “qui té comptes a Suïssa és qui s'ha d'explicar” fent una referència implícita a la filtració de les imputacions que El Mundo feia a Artur Mas segons aquells informes, vulnerant precisament l'article 95 de la llei Tributària que obliga els funcionaris a tenir el màxim de sigil·li l'incompliment del qual pot ser declarat com a falta molt greu fins i tot en casos especials. En tots dos casos hi havia una intencionalitat no gens dissimulada: el primer, interferir en una campanya electoral i desactivar els possibles resultats de qui era i és el màxim líder que ha de portar-nos pel camí del dret a decidir. El segon, intentar reparar, amb la por social i l'escarni públic, el fracàs de l'amnistia fiscal que s'havia pressupostat en una recaptació de 2.500 milions d'euros i el dia de la data del correu, 16 de novembre passat, se n'havien recaptar poc més de 90 milions i l'amnistia es va acabar divendres passat, 30 de novembre.

Quan un país entra en aquesta mena d'estat policial com és aquest, i la mentida i la por són dos dels ingredients utilitzats pel poder per assolir els seus fins i objectius, és un país en decadència. És un país en fallida i d'escàs to democràtic.

L'escàndol de les caixes només ha pogut ser possible per l'omissió i submissió al poder polític de les institucions responsables del control. Els 67.000 milions i els 11.000 llocs de treball que de moment costa la desfeta bancària, ho haurien d'atribuir com el cost dels interessos polítics i a les interferències polítiques (de partits i sindicats) que van des dels òrgans de direcció de les caixes fins als de control.

Les condicions que imposa la UE a canvi del rescat bancari són condicions molt dures, però raonables per bé que si la crisi s'allarga una mica més del previst i amb les limitacions imposades, tant en el negoci com en l'àmbit territorial per la UE, encara podem veure com per exemple Bankia (que s'haurà d'aprimar fins que arribi al que era Caja Madrid el 2009) sigui un banc inviable i s'hagi de dissoldre.

Com diu l'FMI, ara comencem a entrar en els moments més difícils de la crisi bancària: la creació dels plans de negoci d'aquestes entitats i la posada en marxa del Sareb, més conegut popularment com el banc dolent, són moments claus i imprescindibles per retornar a la normalitat. Per ara l'FMI ja ha fet alguna crítica per la lentitud en la creació del Sareb i la manca de personal i infraestructures que tindrà per gestionar tota aquesta gran quantitat d'actius. Així mateix, encara no queda prou clara la possibilitat de finançament i l'actitud que tindrà la banca una vegada s'hagi tret de sobre els actius. També han estat evidents les reticències que han mostrat els grans bancs per entrar en el capital del Sareb, i la incapacitat de fer-ho atractiu perquè grans inversors estrangers també hi entressin. Així doncs, com que és imprescindible que tot aquest treball es faci i funcioni correctament per “normalitzar” la fluïdesa del crèdit cap a l'economia productiva, no seria bo crear-se gaire esperances que aviat les empreses gaudiran de la tresoreria i el crèdit. Una de les característiques que ha demostrat que té Mariano Rajoy és precisament la lentitud, fins i tot per resoldre les coses que són urgents. Quin país!