És el que hi ha (¿...?)
L'única solució des de la Unió Europea, la merkeliana? Els resultats acumulats des del començament de l'aplicació d'aquesta recepta són prou dolents, amb una ja doble recessió 2009-2013, ara per a sis o set economies nacionals i augment general de l'atur a la UE, reducció absoluta de fins al 25 per cent d'economies com la grega, 15 per cent de la portuguesa o 4 per cent de les italianes, espanyola i catalana… I fins quan, aquesta purga? S'ha arribat a dir per l'oracle que podrien faltar abans de la sortida tres, quatre i fins a cinc anys.
I, mentrestant, paciència: “Es ist wie es ist”, ‘és el que hi ha'. Les veus crítiques augmenten, sobretot basades en els millors resultats als Estats Units amb un camí diferent, moderadament keynesià. I de tants experts. I a Europa hi ha un malestar social ampli i intens que podria posar en qüestió, junt amb les tan conegudes sostenibilitats macroeconòmiques i financeres, la sostenibilitat sociopolítica, ben oblidada pel neoliberalisme.
I en l'àmbit dels tan emprats mercats com a vigilants, realment poden fer-se una perspectiva de solvència per economies amb una dinàmica real tan caduca? El mateix Fons Monetari Internacional va enviar un missatge alarma des de la seva reunió de setembre a Tòquio: advertia que una consolidació fiscal massa intensa sobre el temps podria fer entrar les economies subjectes en un cercle viciós per l'impacte de la reducció de la despesa pública en el producte i l'activitat, amb la qual cosa les ràtios de dèficit o deute sobre aquest denominador podrien ser a la vegada més difícils de complir. Sí, el temps del programa d'ajust és la clau. Però mentrestant les al·lusions a mesures d'estímul són purament ornamentals.
I la política econòmica espanyola, amb atur rècord europeu i recessió, s'apunta del tot als criteris d'austeritat ortodoxa. Esperava i prometia el PP una irrupció de nova confiança empresarial, potser ocupant el buit deixat pel sector públic, però fins ara no ha estat així i la inversió segueix caient.
A Catalunya, el portaveu Sr. Homs, dos dies després de les eleccions, ja avisa els possibles altres partits cooperants: “És el que hi ha”, referint-se a un pressupost ja preparat pel 2013, amb una retallada d'uns 4.000 milions que vénen a ser, deixant de banda la partida de càrrega financera, cap a un 14% addicional (de fet, en els dos exercicis anteriors tan sols s'ha pogut ajustar des del 4,8% del PIB heretat fins a l'entorn del 3,4%. Per cert, amb uns costos reals per a la societat catalana –en inversió en infraestructures, reducció d'activitat i augment de l'atur en unes 190.000 persones, moltes expulsades des del mateix sector públic, empitjorament en la distribució de la renda– que no sé quan seran recuperables.
Aleshores, quin escenari de negociació, quin marge pot tenir una força política –per exemple socialdemòcrata, per exemple ERC– posada a col·laborar, des de dins o des de fora, amb el govern? Penso que si realment s'empassa tots aquests “és el que hi ha” esglaonats, ho té ben fotut per al futur. Penso que si ja vol jugar amb una perspectiva d'estat europeu, hauria de començar a jugar a fons una posició vers la UE que no vol i els seus dogmes. Quant a la posició i negociació amb Madrid –altra vegada, “es lo que hay”–, hauria de condicionar-la en el sentit de no deixar de banda una palesa rebel·lia amb relació al dèficit fiscal estructural, i respecte a la relació programàtica amb CiU hauria de posar en qüestió la seva radicalitat d'austeritat pública, que en definitiva respon a una ideologia neoliberal.
Crec que només amb aquests marcs explícitament revisats (i avisats) d'entrada podrà sortir-se'n pel seu futur. Quant a l'augment d'ingressos, no veig gens clares, quant a viabilitat i a efectes, les imposicions sobre els dipòsits bancaris o les transaccions financeres, pendents de definir un espai més ampli d'aplicació. I en canvi sí que caldria aportar d'entrada un programa, amb recursos, per a l'estímul de l'empresa.
