Manaies que recapten

Jornada del Gran Recapte, impulsada per la Fundació Banc dels Aliments. En un hipermercat del barri de Sant Ponç de Girona, hi opera l'associació Manaies de Sant Daniel, tan eficaç com sempre (aquest any, 7,3 tones recollides). Fan torns de tres voluntaris amb un modus operandi tan senzill com pràctic: ofereixen una bossa buida al client, li demanen que hi posi algun dels productes que passarà per caixa i que la torni plena.

Ningú no demana massa explicacions a l'entrada ni es fan tertúlies a la sortida. Mig quilo d'arròs no és una papereta de vot ni la por a la fam és una enquesta a peu d'urna. Qui té ganes de comentar la jugada, en un escenari tan cruel? Hi impera una discreció conscient, tothom sap que en aquesta crisi cadascú és vencedor i vençut alhora. Sovinteja el comentari de “Vés a saber si l'any que ve no recollireu per a mi...” Alguns ciutadans encara volen ser més expeditius i recorren al clixé mental: “Hoy por ti, mañana por mí” i llestos. L'“Adéu...”que segueix és com la salutació que un mariner fa a l'altre, mar endins i a la mateixa coberta. Naveguem junts, ve't-ho aquí. Una nena dóna al voluntari una bossa amb brics de llet. La mare l'empeny a parlar: “Què es diu?” El voluntari li fa veure que aquesta vegada és l'adult qui ha de donar les gràcies a la menor. Rèpliques, contrarèpliques.

La controvèrsia es tanca amb una carícia gens festiva i, amb la carícia, potser el primer bany de realitat: tot això no és fantasia, bonica. Una parella de vellets miren d'entrar desapercebuts, no volen cap bossa, però en la mirada avergonyida i en el gest hi ha l'explicació...

De mica en mica els contenidors s'omplen, la solidaritat vessa. Vet aquí una campanya redistributiva que no és cap solució política per al país, però que ajuda a fer una ciutadania més madura. Ja no s'expliquen sopars de duro... A la sortida, en una paperera, la rialla sempre necessària: el columnista hi troba un fòssil de bossa d'una antiga campanya: “Recollida de roba per als infants i les infantes.”

De vegades els clixés mentals (en aquest cas, per salvar la paritat de sexes) no són cap bany de realitat, sinó pur esperpent... Les infantes del país, esperem-ho, encara no necessiten roba deixada.