Aquí, a Espanya

Les paraules no són mai neutres, signifiquen. I, tot i que sovint no en siguem ben bé conscients, arrosseguen una càrrega simbòlica i política que es va reproduint incessantment, de manera banal, imperceptible, per acabar instal·lant-se en la normalitat quotidiana, com la cosa més natural del món. El triomf de certes paraules, expressions o conceptes pot ser també la victòria de l'alienació nacional. Per això em sorprèn i em revolta, encara, veure amb quina regularitat hi ha qui cau en la trampa d'usar, indiscriminadament, la terminologia pròpia del llenguatge ideològic de l'Estat espanyol. Sento a la ràdio que a la commemoració de la Constitució Espanyola que se celebra a Madrid no hi han acudit els partits “nacionalistes”. I, tot seguit, ens informen de la presència dels màxims dirigents del PP i del PSOE i de les seves declaracions. I quedo estupefacte. Que no acabaven de dir-nos que els partits nacionalistes no hi eren? I què són, doncs, sinó nacionalistes, de dreta i d'esquerra tant se val, aquests partits? Ingènuament, hem acceptat que els nacionalistes som nosaltres i no ells, i això els permet d'esplaiar-se, també internacionalment, contra els nacionalismes excloents, exacerbats, extrems, que figura que representem nosaltres i no ells. Ben bé és el món a l'inrevés i s'aprofiten de la mala premsa que d'ençà de Hitler i el drama de la difunta Iugoslàvia plana sobre les consciències plàcides de tanta gent.

A la mateixa emissora de ràdio, nacional, fan saber a l'audiència que un dels temes que hi ha a l'ambient de la celebració madrilenya és el “territorial”. I a fe de Déu que el meu desconcert no fa sinó acréixer-se. Pel que diuen no els preocupa pas l'ordenació del territori, el planejament, la urbanització desfermada, el medi ambient i la natura, sinó, ras i curt, l'articulació de la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Com podem admetre com a bona la terminologia de l'adversari polític, que redueix a una simple qüestió territorial el debat de la diversitat nacional? Per acabar-ho d'arrodonir, sento que parlen de la policia “autonòmica”, concepte inexistent, com no hi ha policia nacional o Guàrdia Civil “independent”. Precisament, conec bé l'autor de l'esmena de la nostra llei de policia que en va eliminar l'expressió, per deixar-la en “Mossos d'Esquadra” o “Policia de la Generalitat”. Nosaltres, dient, simplement, la policia, ja en tindríem prou per saber a quin cos ens referim.

I ara arriba una informació sobre les comunitats autònomes “amb llengua pròpia”. I què romanços deu ser això, em demano, palplantat? És que, per ventura, hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia? A Madrid, les dues Castelles, la Rioja o Cantàbria, posem per cas, no en tenen de llengua pròpia? No disposen de cap idioma que els identifiqui entre les altres comunitats lingüístiques del món, sobretot en relació amb els seus veïns? Què tenen, doncs? No parlen, són muts? Per quin motiu sempre hem de ser nosaltres la singularitat i no la normalitat que ells es reserven en exclusiva? No és estrany, idò, que en aquestes circumstàncies sempre aparegui algú –fins i tot gent que es reclama i proclama nacionalista, sobiranista o independentista– que digui, com una obvietat, “aquí, a Espanya” o bé l'empresa aquesta és la primera d'Espanya, l'esportista aqueix és el millor d'Espanya en la seva especialitat o la ciutat aquella és la que té més teatres d'Espanya, referint-se a ciutats, esportistes i empreses catalanes. N'hi ha que, per reblar el clau, ho enriqueixen amb la variant “és el més important de “tot Espanya”, donant-hi un tombant gairebé còsmic, interplanetari, tirant curt. Vaig a comprar als grans magatzems i, tot sentint el repertori musical variat que va de l' “arre borriquito” fins al “tamborilero”, em pregunto si també haurem d'esperar a ser independents per sentir nadales en català en la llengua pròpia del país. Ufffff...